NAMASTÉ

Sovint somniava, somniava en tu sense que et conegués. Erets una ombra en el meu pensament, sense rostre, sense ulls, sense boca, tan sols una forma que jo havia dibuixat i que encara no somreia ni tampoc es movia. De vegades, imaginava com sonaria la teva veu o les teves rialles, com seria acaronar-te el cabell fins arribar poc a poc, fins els teus peus. No coneixia ni tan sols el teu nom, però existies, lluny de mi. Quedaven pocs dies per trobar-nos. Pocs dies per posar-hi rostre a la meva ombra. Poc temps per poder deixar de somniar i palpar la realitat, que ben segur seria millor que l’imaginari que no em deixava ni tan sols dormir. Si quan m’apareixies en el meu cap, el cor em bategava com si anés a esclatar, no sabia com seria la nostra trobada i si el meu cor em sortiria per la boca per lliurar-te’l per sempre més.

El viatge va ser llarg, molt llarg. Escales en països estranys, esperes als aeroports eternes, tres avions, tres enlairaments, tres aterratges. Arrossegant les maletes vaig arribar a la destinació final. El canvi d’horaris i les hores de vol em feien sentir allunyada de la realitat, com si encara fos entre núvols. El terra d’aquell país em semblava flonjo com el cotó, i les olors m’impregnaven la roba i l’enteniment. Quan vaig arribar a l’hotel, volia sortir corrents, un cop abandonades les maletes a l’habitació. La meva ansietat per l’encontre no em va deixar percebre que, a pesar que el meu rellotge indicava que era hora de dinar, en aquell país tothom dormia, era negra nit. No tenia son i, encara que m’havien recomanat que em posés a to amb l’horari nou, vaig sortir al jardí de l’hotel per respirar el mateix aire que tu, per veure els mateixos estels que tu, perquè la lluna m’escoltés i t’expliqués que ja havia arribat.

Després d’haver dormit unes poques hores i mal dormides, vaig comprovar si havia arribat el meu cotxe. A l’hotel anava avisant a tots els empleats que m’avisessin tan aviat arribés. Vaig esmorzar, vaig llegir una mica, vaig donar un vol. Cada cop que preguntava, molt amablement em contestaven que arribaria aviat. Durant aquell matí vaig aprendre que el concepte temps no és el mateix a occident que a orient, a pesar que una hora té seixanta minuts com arreu. A mig matí van passar a recollir-me. El conductor era un home prim i sempre somreia. En un anglès matusser m’explicava per on anàvem passant. Al final, em vaig acostumar a aquell transit dens, on ningú respectava cap senyal, on a cada moment apareixien obstacles nous com persones o animals que no s’esveraven per l’arribada imminent d’algun vehicle. El conductor era expert i ho esquivava tot a cops de volant, però mai frenava. Els nervis que tenia a l’estomac es van esvair momentàniament per una urgència superior, arribar sana a la destinació. Amb els sis sentits en ple rendiment, no podia deixar de mirar si xocàvem o no, mentre m’agafava amb força al seient del davant fins deixar-me els artells blancs de tan fort com el premia.

Era una casa construïda en un carrer de forta pendent, on tot semblava inclinat, com si s’anés a caure en qualsevol moment. El terra sense asfaltar, aixecava polsegueres de color vermell cada vegada que un vehicle hi passava. Una porta alta de ferro pintada de color negre contrastava amb els tons pastel de la casa. Tenia un petit jardí molt ben arreglat i només entrar se sentien veus de quitxalla al pis de dalt. Allà estava el director que va unir les mans a l’alçada del pit i em va dir: “Namasté.” Vaig fer el mateix que ell. La primera paraula nepalesa que aprenia. Em vaig sentir bé. La resta de la conversa va transcórrer en anglès. Em va fer signar uns papers i em va dir que esperés un moment. Aquell moment es va eternitzar i vaig sortir de nou al jardí, on un parell de gossos jugaven i passaven de la meva presència. Una noia de faccions molt boniques em va saludar. De tant en tant baixava alguna criatura que em mirava encuriosida i en quant m’apropava sortia corrent com si hagués vist un diable. Em sentia estranya. No sabia què fer. Un nus a la gola em pujava i baixava. La noia que m’havia saludat em va portar un te. Li vaig donar les gràcies i va marxar cap a l’interior de la casa. Un dels gossos em va ensumar però ho va deixar córrer ben aviat. Intentava donar xarrups al got ple de te, però cremava tant que m’era impossible. A pesar que era hivern, el sol escalfava de valent i començava a fer molta calor. Finalment, després d’uns minuts inacabables, va baixar el director de l’orfenat amb una nena agafada de la seva mà. Ella amagava la cara rere de l’home que no deixava de somriure, acostumat com estava a aquells moments en què ningú sabia què fer. Ell em va presentar solemnement i la nena em va mirar per primera vegada. Era tan bonica. La seva cara només tenia ulls, uns ulls foscos i grans. El seu nas i la seva boca menudes dibuixaven temor i tristesa. Anava descalça i quan li vaig agafar una mà per portar-la al meu costat, la tenia tan freda que em va semblar impossible que amb aquella temperatura pogués tenir tant de fred. Estava tremolant. Vaig acaronar-li el cabell, aquell cabell tan negre. El portava curt i el director em va dir que, sovint els rapaven per problemes amb els insectes. Polls el vaig rectificar, i em va dir que no, que tan sols eren insectes molestos. En un instant em vaig veure rodejada de criatures de totes les edats. Vam jugar una estona, però la nena que havia tingut sobre la falda, la que seria la meva filla, no volia jugar, estava enfadada, va mantenir la seva expressió múrria tot el matí. Me’n vaig anar a l’hora de dinar. Durant aquella setmana hi vaig anar cada matí. A les tardes, em dedicava a signar papers en indrets diferents, on m’acompanyava el meu intèrpret, un noi molt alt, amb ulleres i cabell rinxolat que havia estudiat a Cuba i que tenia aquell accent dolç i arrossegat que tenen els cubans.

Un dels dies li vaig portar un conill de peluix de color groc a la nena. De seguida, se’l va prémer contra el pit mentre li llepava les orelles. Cada dia baixava amb el seu conill que no deixava que ningú li agafés. També els hi vaig portar per a tots llapis de colors, quaderns per pintar, maquinetes i gomes. Un altre dia vaig repartir dolçaines. Aquelles criatures eren les més felices del món en quant els hi regalaves un somriure.  A pesar de tot, la meva nena seguia sense somriure. No vaig aconseguir fer-li una sola fotografia on dibuixés un instant de felicitat. Vaig tornar a Barcelona amb moltes fotografies i amb una experiència única.

Havia d’anar al Nepal a recollir la nena al cap de tres mesos, temps que es va allargar fins a vuit, una eternitat. Mentrestant, li enviava contes i fotografies de la família que aviat coneixeria. Jo no sabia com fer passar amb lleugeresa aquella llarga espera, però la vida al meu voltant seguia i jo no podia fer que s’aturés el món, per tant, vaig seguir rodant durant aquells mesos que no volien passar.

Quan vaig arribar a Katmandú em va semblar una vella coneguda, amb el seu tràfic dens, la seva circulació caòtica, un únic semàfor en tota la ciutat que penjava de quatre cables i al que ningú li feia cas, estigués del color que estigués, l’enrenou, la fresa, el garbuix, el desordre d’aquella ciutat que se’t ficava al cervell, però que alhora te l’estimaves de forma tendra amb la passió que té una mare per un fill impossible.

Quan entraves a l’hotel, amb la porta vigilada per un parell de guàrdies, arribaves a l’edèn del silenci, de la pau, només càntics d’ocells, el rajolí d’aigua de les fonts i la remor de les fulles dels arbres. Semblava com si et traslladessis anys llum de la ciutat del soroll.

Quan vaig arribar a l’orfenat, vaig tornar a patir una espera eterna per veure la que ja era la meva filla, la Nirasta. Va baixar lentament per l’escales, vestida, a punt per marxar, amb el seu conill groc que ja tenia les orelles amb un borrissol estrany i vestida com si anés de festa. Quan em va veure va baixar la mirada. En apropar-me li vaig agafar les mans que tornava a tenir glaçades, com sempre. La vaig besar suaument a la galta. Ella es va deixar fer. I en quant em vaig separar d’ ella un moment per signar un altre paper que encara quedava per acabar els tràmits, la nena va venir al meu costat reclamant la meva mà. Me la vaig mirar i llavors va passar el més meravellós d’aquest món, aquella criatura menuda i fràgil, amb la tristesa dibuixada als seus ulls, em va somriure, sense ensenyar les dents, un somriure tímid i menut, com ella i dels seus llavis va sortir una paraula: “Namasté.” La primera paraula que vaig aprendre i la primera paraula que em va dir la meva filla, namasté.

Dedicat al meu marit i a la meva filla, que han fet possible el meu somni.