Dins de la negra nit, pels carrers empolsegats, udolava una sirena trencant el silenci. Avançava l’atrotinada furgoneta saltant pels nombrosos forats de l’asfalt. El conductor quasi no veia el camí, però després de tants anys ja es coneixia cada corba, cada vam, cada moviment del volant el feia de forma mecànica, quasi bé ho hagués pogut fer amb els ulls tancats. Uns llums llunyans li van fer dir un renec. Era un control de l’exercit israelià. Allò significava, problemes. Va minorar la marxa fins arribar a l’alçada del primer soldat. Aquest, amb la metralleta preparada el va enlluernar amb una llanterna, li va demanar els papers i el va fer baixar del vehicle. Fora hi havia més soldats, tots molt joves i amb els ulls ben oberts, vigilant cada un dels moviments que ell feia. Amb un gest del cap, un d’ells li va fer obrir la part del darrere. Les portes van grinyolar. Tres parells d’ulls espantats van aparèixer. Un home, una dona i una nena estirada a la llitera, tots tres palestins. “No sabeu que hi ha toc de queda?” Va preguntar el que semblava de rang superior. El conductor anava a contestar, però l’Intissar se li va avançar. “És la meva filla. S’està morint.” El soldat que havia parlat es va mirar la nena. Tenia tremolors i li costava respirar. Mentre es treia el casc, s’anava gratant el nas, com si li costés pensar. Es va tornar a mirar la nena, després, la seva mare. Els ulls de la dona eren plens de llàgrimes. Va tancar la porta amb ràbia. “De pressa, marxi d’aquí.” Li va dir al conductor. Quan aquest ja havia pujat al vehicle, se li va tornar a apropar a la finestreta i en tornar-li la documentació, li va dir: “Recordi no passar per la zona occidental, és plena de controls i probablement, no el deixaran passar fins que no acabi el toc de queda.” Es va acomiadar amb un gest del cap i va fer aixecar la barrera que impedia el pas cap al centre de la ciutat.
L’ambulància seguia cansadament el seu camí. Havien estat ja a dos hospitals, però a cap d’ells podien atendre la Janira. Els metges s’havien disculpat, però no tenien els mitjans per poder-la assistir. La nena necessitava un trasplantament de ronyó urgent. Als hospitals palestins no ho podien fer, no arribaven ni òrgans ni material per intervencions tan delicades. Un dels doctors que havien parlat amb l’Abu, li va recomanar que portés la seva filla a l’Hospital Central, un dels millors centres en aquests tipus d’intervencions. L’Intissar no va poder reprimir el plor. Com havien de portar la Janira a un hospital jueu? El seu marit la va intentar consolar: “No tots els jueus són iguals, ja veuràs com tot s’arreglarà.” Però l’Abu s’empassava la tristesa per poder somriure a la seva dona, sabent que ningú els faria cas.
Territori jueu. El mateix dia a la mateixa hora
L’Isacar s’estava prenent un cafè aigualit i sense sucre. Després de tants anys a Estats Units, s’havia acostumat a prendre aquell líquid insípid, que més que cafè era aigua bruta. Aquella nit estava sent molt dura. Havia atès unes quantes persones amb cremades de consideració, dues més ferides per metralla i tres nens intoxicats per gasos. No tenia cap baixa, però sempre tenia la sensació que no hi feia prou, que havia d’aprendre més i més per perfeccionar els seus mètodes, encara que estava considerat un dels millors metges del centre i de la regió. A més, no havia pogut celebrar el Shabat amb els seus, i això sabia que la seva família no ho podia entendre. Ell no era practicant, encara que el seu pare havia intentat inculcar una devoció estricta a tots els seus fills, i només ho havia aconseguit amb un dels set que havia educat. La resta, no havia superat mai la repressió paterna ni la situació candent del país, per tant, havien fugit cap a altres indrets. Només s’havien quedat ell i el més petit de tots, l’Aser, qui dedicava el seu temps a la vida religiosa. Ell encara no sabia ben bé perquè s’havia quedat al seu país, li havien ofert treball a prestigiosos hospitals americans, però alguna cosa en el seu intern l’havia fet retornar a la seva terra, per la qual, sentia una devoció molt especial. El seu orgull li feia creure que podia canviar el món, si més no, millorar-lo i la seva obstinació el mantenia lluitant contra impossibles tancat dins d’aquell hospital. A més, allà se sentia important, atractiu, intel·ligent, però alhora se sentia sol, una solitud que l’oprimia quan penjava la bata al vestidor i marxava cap a casa. No li interessava res més que no fos la seva carrera professional, no tenia gaire amics, per no dir cap, i la competitivitat el mantenia allunyat dels seus col·legues metges que el miraven amb enveja per la seva eficàcia. En canvi, el col·lectiu d’infermeres no opinava de la mateixa forma i el rondaven descaradament per poder treballar amb ell i no deixar escapar l’oportunitat de insinuar-se-li. L’Isacar, però, tampoc estava massa interessat en tenir aventures d’una nit amb ningú.
Les sales de l’hospital s’havien quedat tranquil·les, quasi bé silencioses, silenci trencat tan sols per les sabatilles de les infermeres que recorrien els passadissos amunt i avall. Des de la cadira, l’Isacar va fer cistella i el got de plàstic va caure dins de la paperera fent un cop sec contra el fondo. Mentre estava estirant els braços com si volgués arribar al sostre, va sentir unes mans a la nuca que el van fer estremir de plaer. “No et tombis, deixa’t fer” li va dir la Natàlia. Realment , aquella noia era meravellosa, encara no sabia perquè no es casava amb ella. Intel·ligent, de bona família, bonica, elegant, una amant excel·lent i cuinava tan bé com la seva àvia, però potser era massa perfecta, o li feia por perdre la seva valuosa llibertat. No volia encara formar una família amb dona, nens i portar una vida convencional. Ja li anava bé. Quan volia, estava amb la Natàlia , quan necessitava escoltar els seus pensaments es tancava al seu despatx o marxava al seu apartament i es rebolcava en la solitud, durant hores i hores, sense que ningú el destorbés. I així volia seguir.
El senyal d’alarma es va encendre, un llum vermell que feia pampallugues quan una ambulància entrava pel passadís d’urgències. El primer infermer, en veure la lluna vermella i el conductor de la furgoneta, va reprimir el gest de desplegar la llitera. L’Isacar sortia corrent per la porta quan va veure què feia l’infermer. “Tens algun problema?’” El noi se’l va mirar amb respecte i es va quedar aturat. “És que no sé què haig de fer.” L’Isacar no volia entrar en discussions. “Fes el mateix de sempre, no se’t paga per pensar. Ho has entès?” Quan va veure la nena, i els ulls de la mare, no va poder reprimir un pensament d’odi cap a aquella situació. Aquella pobra gent havia acudit a aquell hospital com última esperança, però aquella nena que no tenia més de cinc anys, no li quedava massa temps, necessitava un miracle, i mai n’havia vist cap durant els seus trenta-cinc anys de vida.
“Ja saps que la llista d’espera és infinita, Isacar, i no podem donar prioritat a ningú, i menys, a una nena palestina, la situació política treu fum per tot arreu.” Li va dir el director de l’hospital. “Tot això ja ho sé, però aquí no fem política, intentem salvar vides, i aquesta nena no suportarà massa temps si no l’intervenim.” Va contestar-li. “A més, l’opinió pública ens comença a veure com assassins a tots els jueus. Com creus que reaccionarà la premsa si li neguem a una criatura de cinc anys l’auxili que necessita? En aquest moment, no tenim cap cas greu. Tots els pacients poden sobreviure amb diàlisi durant un temps. La Janira , no.” “Janira és el seu nom?” L’Isacar va consentir amb el cap. “Està bé. Convocaré ara mateix una reunió del comitè per parlar d’aquest cas. Si ells ho aproven, no seré jo qui digui que no, i el primer ronyó compatible, serà per a ella.” “Gràcies Dan, sabia que podia comptar amb tu.” L’Isacar anava a aixecar-se de la cadira, quan el director el va tornar a cridar. “De moment, ni una paraula de tot això. Res de premsa. D’acord?” L’Isacar se li va apropar donant-li la mà amb un ampli somriure.
Els pares de la Janira ja estaven al corrent de tot. L’Isacar els hi havia explicat que tot depenia del comitè. Ara només podien esperar, i sobretot, esperar que la Janira no empitjorés. Mentrestant, l’Isacar no parava de donar voltes davant de la porta de la sala de juntes. Ja portaven dues hores xerrant. De tant en tant, sortia la secretària amb un grapat de papers, se’l mirava i li feia que no amb el cap. Del got de plàstic on havia begut cafè tan sols quedaven petits trossets a les mans de l’Isacar. Les mans li suaven, el cap li bullia i els nervis no el deixaven parar quiet. Era en aquests moments quan pensava si existia tot allò en què l’havien fet creure. Si és que existia algun déu, tot allò es resoldria justament. Li hagués agradat compartir aquells moments amb algú, però no sabia amb qui. S’imaginava el seu germà, l’Aser, allà al seu costat, però ell no el podria entendre mai, vivia tancat en el seu món i tot allò que l’envoltava semblava no existir per a ell. Una hora més. Les busques del rellotge semblaven no avançar, com si els segons estiguessin suspesos i s’haguessin aturat. Es va tornar a obrir la porta. La secretària li va fer un ampli somriure i amb els dits indicatiu i mig li va fer el senyal de victòria. Alguna cosa devia d’existir, encara era possible creure en la bondat.
El comitè havia aprovat per unanimitat que el primer trasplantament es practicaria a la Janira, però ara calia tenir algun òrgan disponible. La infermera en cap va ser l’encarregada de fer la recerca d’un ronyó. Es va posar en contacte amb Estats Units i Europa. Després va venir el temps d’espera davant del fax. Quan l’aparell xiulava, tothom es quedava petrificat fins que acabava de sortir el paper. Algú el tallava, se’l llegia i l’expectació finalitzava quan el paper era estripat i llançat a la paperera. Fins llavors, totes les respostes havien estat negatives. Totes les infermeres i els metges de la planta semblaven no tenir cap més pacient que la Janira. Encara que no els hi toqués torn, l’anaven a veure i molts d’ells li portaven joguines i contes. Era la nineta de l’hospital. Només per veure-la riure pagava la pena. Quan la nena es trobava una mica bé, era tan dolça que s’havia guanyat a tothom. En uns moments, en què el conflicte entre les dues ètnies, estava resultant ser més cruent que mai, i que els ferits per enfrontaments arribaven a l’hospital sense capitulació, la Janira els feia oblidar tot el dolor que hi havia pels carrers sense qüestionar-se cap diferència de religió o raça. I a més, tots sabien que aquella nena era especial. Havia portat la felicitat a casa seva. L’Abu havia perdut tota la seva família, la seva casa i tot el que posseïa durant un bombardeig. Al cap d’un temps molt llarg, va recuperar el seny i va decidir que havia de seguir vivint. Va conèixer els pares de l’Intissar i van acabar planejant el casament. En un començament, ella el veia molt vell, era trenta anys més gran que ella, però ben aviat va veure que era un bon home i que el podria fer feliç, i més si li donava uns quants fills. Al poc de casar-se, L’Intissar es va quedar vàries vegades embarassada, però no aconseguia que els seus embarassos superessin els tres mesos, sempre acabava avortant. Finalment, quan es va quedar embarassada de la Janira, els metges li van dir que era l’última oportunitat per tenir un fill, ja que la seva constitució no suportaria un avortament més. La Janira va arribar al món després d’un part molt complicat, però va néixer sana i va omplir d’alegria aquella casa que fins llavors havia estat plena de tristor.
Aeroport Ben Gurion. Dimarts 8’00 h.
L’avió va aterrar sota un cel nuvolat i plujós. Una ambulància esperava a la pista d’aterratge el ronyó que provenia de Barcelona. Tan aviat com li va ser lliurada la mercaderia, el xofer va posar en marxa l’ambulància i la sirena va fer crepitar l’aire amb el seu crit. Esquivant cotxes, semàfors, cruïlla rere cruïlla, entre l’abundant tràfic del matí, anava obrint-se camí cap a l’hospital. Mitja hora més tard, aconseguia arribar a l’entrada d’urgències. Allà l’esperava un equip mèdic. Va clavar els frens i va lliurar feliç la mercaderia. Desitjava que la seva cursa hagués servit per salvar una vida.
L’Isacar va sortir de la sala d’operacions amb la derrota escrita al seu rostre. “Ho sento. No era compatible.” Li va dir a l’Abu amb llàgrimes als ulls. Va llençar la bata, la mascareta i el barret en un cubell i li va pegar una puntada de peu, tombant tot el seu contingut. Una assistenta de neteja li va dedicar una mirada d’enuig, sense dir res. Era en aquells moments, quan s’ensorrava, que ho volia deixar tot i anar-se’n ben lluny, sense mirar enrere. Aquell havia estat un repte per a ell i la seva carrera. No podia ser que no sortís triomfant d’aquella batalla. Sempre les guanyava totes. Hauria de llençar la tovallola, però això era massa esfereïdor pel seu orgull. Ell que sempre es mirava per sobre l’espatlla els metges mediocres. Ell estava en un nivell superior. Era el millor i no es podia permetre el luxe de baixar el cap com a senyal de rendició. Se’n va anar cap al seu apartament. Va agafar la botella de Jack Daniels i traient-se les sabates es va estirar al sofà. Llàgrimes d’impotència li corrien galtes avall. I mentre sanglotava anava xarrupant de l’ampolla, assaborint l’amargura i el fracàs.
L’Abu estava al jardí de l’hospital, una zona amb amplis jardins que ajudava a desintoxicar el nas de les olors de dins de l’edifici. Estava assegut sobre un banc de pedra mirant sense veure unes margarides grogues que tenia als seus peus. Amb les mans se subjectava el cap, i no podia treure’s el dolor que sentia dins del seu cor, preguntant-se perquè havia de patir la seva filleta d’aquella forma. Ell i la seva dona eren bones persones, mai havien fet mal a ningú, i tot allò semblava una prova d’ Alà, però ell ja no podia més. Lliurat als seus pensaments, no va sentir que algú se li apropava per un costat i una maneta li estirava l’akal, el cordó que li subjectava la kafia que portava al cap. Va aixecar la vista i un nen grassonet somreia mentre seguia estirant amb força l’akal que li penjava. Va aconseguir treure la rabassuda mà perquè no l’estirés més i va agafar el nen per seure’l a la seva falda. Una dona grassa es va acostar amb presses i li va prendre el nen d’entre els braços cridant en hebreu molt enfadada. L’Abu encara sorprès, es va mirar la dona de dalt a baix. Realment, aquest país no té cura, va pensar.
Dimecres 14’00 h.
Un sol brillant i una temperatura de 25º, convidaven a passejar. Les terrasses dels locals del centre de la ciutat eren plenes, a vessar. Era hora de dinar i alguns dels restaurants tenien cua d’espera per poder menjar. En una de les moltes pizzeries que s’havien instal·lat en aquell carrer, esperaven torn per demanar els plats que havien triat, el Josef i els seus amics. Eren companys d’universitat, tots ells estudiants de dret. Havien decidit dinar plegats per celebrar l’aprovat en història del dret que havien obtingut després d’hores de fer colzes a la biblioteca. El cambrer trigava, per tant, la Ruth va decidir anar al bany, no podia aguantar-se més. El Josef se la va mirar com marxava cap al servei. Sempre li havia agradat el seu caminar lleuger. Tots els seus amics li deien que la Ruth estava boja per ell, però ell no s’ho acabava de creure, i la seva timidesa el feia sentir insignificant davant d’aquella noia tan bonica. Per tant, es limitava a seguir-la amb la mirada sense dir-li res. Si aquella noia havia de ser per a ell, ho seria igualment. El cambrer, per fi, va arribar, i van començar a encarregar els plats que havien decidit menjar. A la taula del costat, uns nens no deixaven de cridar, i li havien de repetir a crits cada una de les peticions. El cambrer parava l’orella arrugant el gran nas que tenia i feia una ganyota amb la boca que provocava el riure dels estudiants.
La Ruth, davant del mirall, s’estava pentinant el llarg cabell negre. No comprenia perquè el Josef no li demanava per sortir. Ella estava segura que li agradava. S’hauria de decidir ella. Els nois d’ara els hi costa tant donar el primer pas. De sobte, es va sentir un cop molt fort, com si alguna cosa piqués estrepitosament damunt del terra, fent-lo tremolar. La Ruth es va quedar aturada, mirant cap a la porta, i en aquell moment, es va obrir precedida per una foguerada que la va empènyer violentament cap al fons del passadís, volant varis metres, fins xocar amb el cap contra una de les parets. Els seus ulls van passar del vermell, al violeta, i tot, es va quedar negre, com la nit, com el no res.
Al cap d’una hora, aquella zona plena de vida, s’havia convertit en un escenari macabre, on els efectius de la policia i els sanitaris portaven una activitat frenètica; sabien que el temps pesava com una llosa per poder salvar alguna vida d’entre aquell munt de ferralla i runes. Els gossos ensinistrats corrien per sobre els enderrocs ensumant aquí i allà, intentant reconèixer l’olor de carn humana. Fins aquell moment, només havien trobat cadàvers que s’anaven amuntegant enmig del carrer, en filera, coberts per mantes. Un dels gossos, va començar a bordar i a gratar amb les potes sobre un munt de runa. Un grup de bombers va apropar-se cap al lloc per poder desembarassar la zona. Ben aviat, es va començar a endevinar una figura humana tota empolsegada, que més semblava un ninot de drap abandonat en un racó. En tocar-la, va gemegar. Un metge va anar corrent. Li va prendre el pols. Estava viva. Els seus ulls es van obrir i els va aclucar en ferir-la la llum del sol. “Com et dius?” li va preguntar un dels homes que la rodejaven. “Ruth, em dic Ruth.” I va esclatar a plorar.
17’00 h
El timbre del telèfon li estava colpejant el cervell. Sumit en una sopor enganxosa, no sabia ni on estava. Volia fer callar aquelles trucades insistents, però el telèfon no volia callar, seguia i seguia sonant. Va obrir els ulls i va veure que estava estirat sobre la catifa amb la botella de Whisky buida al costat. Es va arrossegar lentament cap a la tauleta, i va despenjar l’auricular. “Isacar, ets tu?” Un grunyit va confirmar la resposta. “Em tenies preocupat. T’he buscat per arreu. A l’hospital no sabien res de tu. Estàs bé?” L’Isacar s’estava eixorivint poc a poc. “Estic bé. Qui ets?” “Tan borratxo estàs que no coneixes el teu germà?” “Aser, ets tu?”
En mitja hora s’havia dutxat, pres un cafè, vestit i havia arribat a l’hospital. Allà l’esperava l’Aser per un assumpte molt important, però per telèfon no li havia volgut explicar res. Quan va arribar, el seu germà xerrava amb la Natàlia al costat de les màquines del cafè. L’Isacar va besar la Natàlia i es va quedar palplantat davant del seu germà, sense saber com saludar-lo. L’Aser el va abraçar mentre ell mantenia els braços penjant a banda i banda, atontat encara pels efectes etílics. Van recórrer tots dos el passadís que conduïa cap al seu despatx, en silenci, com dos estranys que acaben de coincidir en un ascensor. Un cop dins, van asseure’s, i sense més preàmbuls l’Aser li va comunicar el motiu de la seva visita. “Saps de l’atemptat d’aquesta tarda?” En veure la cara del seu germà, va suposar que la resposta era negativa. “Ha esclatat una bomba en un dels restaurants de la zona comercial. De moment, les xifres són esgarrifoses. Trenta-tres morts i cinquanta-vuit ferits, i això va augmentant cada minut que passa. La majoria dels morts no es poden identificar, i d’alguns mai es podran trobar les seves restes. Mai tindrem resposta per tant dolor, però de vegades, el dolor d’uns serveix per alleugerir el d’altres.” Veient que l’Isacar començava a remoure’s a la seva butaca, l’Aser va canviar el seu discurs per un de més efectiu. “Doncs bé. Els familiars d’una de les víctimes, volen fer donació dels òrgans. El seu cos, ha quedat intacte sota les runes, sembla quasi bé un miracle, i un dels òrgans que es pot aprofitar és un ronyó.” Els ulls de l’Isacar es van obrir alhora que s’aixecava de la butaca. “No corris tant. El ronyó està en bon estat i en bones mans. Sé que el necessites. Però primer de tot, hauries de preguntar als pares de la nena si el volen. Pensa que la seva filla, si tot va bé, portarà un ronyó jueu.”
L’Aser s’esperava al passadís, mentre l’Isacar parlava amb els pares de la nena en una de les saletes de la planta. No sentia què deien, des del lloc on era no li arribava el so de les paraules, però veia com el seu germà els hi parlava amb paciència, amb dolçor, allò que mai havia sabut tenir a casa, amb els pares, amb ell mateix. Dins d’aquelles parets, l’Isacar era una altra persona, de fet, era la seva vida. S’havia compromès a salvar vides, igual que ell, però per camins ben diferents. Sabia que el seu germà era una bona persona, si més no, egoista, amb ànsies de poder, que no consentia un no per resposta, havia d’aconseguir sempre allò que es proposava, i tot això que podia ser dolent per la convivència es convertia en bo pel seu treball. La mare de la nena es cobria el rostre amb les mans per no deixar veure les llàgrimes que li rajaven dels ulls, i el seu marit la consolava abraçant-la contra el seu cos. L’Isacar esperava davant d’ells amb la mirada impacient en veure que el rellotge corria acceleradament, sense compassió.
El pare i els germans del Josef havien vestit el seu cos amb un sudari blanc “el tajrishim”, però no van netejar la sang que encara portava impregnada a la pell, ja que aquesta li pertanyia i hauria d’enterrar-se junt amb el cos. Un cop vestit, van obrir les portes perquè entressin la resta dels parents. La mare va esclatar en plors quan va veure el seu fill. “Tan sols tenia vint-i-tres anys” anava repetint. Un parell de filles l’aguantaven pels braços. La més petita, l’Helena que tenia tretze anys, va córrer fins al cos del Josef i li va agafar la mà entre les seves. “Tens fred?” Li xiuxiuejava a l’orella. “Contesta’m, digues alguna cosa.” En aquell moment, va entrar el rabí amb tot de llistons negres que va repartir als parents del difunt, alhora que va començar a beneir-lo. Tots es van lligar a la roba els llistons negres, menys l’Helena, que seguia parlant amb el seu germà, prement-li la mà fortament. Finalment, el seu pare, la va agafar per les espatlles i la va separar del cos sense vida. “Papa, el Josef no em fa cas. Oi que no és veritat que s’ha mort?” El pare va abraçar fortament a la nena i la va omplir de petons mentre se l’enduia cap a fora. L’Helena va asseure’s en el banc del rebedor. Mirava tota la gent que entrava a la casa i que la somreia en quant la veien. Ella no somreia. Tampoc plorava. Se sentia estranya. Alguna cosa no funcionava bé i un nus li oprimia el coll, quasi bé li tallava la respiració, però els seus ulls seguien secs. Va mirar enfront. El mirall estava cobert per un drap negre. Se sentien els plors de la seva mare apagats pel murmuri de la gent. Es va obrir la porta del carrer d’una ventada i va mirar encuriosida, esperant veure entrar algú. No hi havia ningú, tan sols les fulles dels arbres arrossegades pel vent. Llavors va recordar les paraules que un dia li va dir el Josef: “No tinguis por del vent, tan sols és el rumor de les ànimes que ploren perquè se n’han d’anar i no podran tornar mai més.” El nus que l’oprimia es va despendre de sobte i els ulls de l’Helena van començar a plorar totes les llàgrimes que portava nuades dins seu, i una d’elles es va desenganxar de la seva galta i va volar arrossegada pel vent.
Set dies més tard
A la sala de reunions de l’hospital hi havia tant d’enrenou que els guàrdies de seguretat van haver de recordar a la concurrència que guardessin silenci mentre esperaven. La sala era plena de gom a gom. Periodistes de diferents canals i diaris es disputaven a empentes els llocs privilegiats de davant de tot amb els micròfons preparats. Els fotògrafs ocupaven els passadissos laterals i les càmeres de les televisions més importants esperaven començar a filmar des del fons de la sala. El Dan i el comitè de l’hospital van sortir per una porta lateral. L’Isacar els seguia. Un munt de llumetes de flash es van disparar i els focus de les càmeres es van encendre. “Bona tarda, senyores i senyors.” Va dir el Dan. “Ara per ara, ja podem fer públic que l’operació de la Janira ha esdevingut tot un èxit...” Mentre parlava l’Isacar s’ho mirava tot com si allò no anés amb ell. Les medalles se les enduien els altres, per ell, ni les engrunes. Tant li feia. En una altra ocasió, ben segur que tot allò l’hagués emprenyat, hagués començat a donar puntades contra algun objecte, s’hagués emborratxat, o s’hagués posat a conduir per l’autopista com un boig, prement l’accelerador i temptant a la sort. Potser algú li havia obert els ulls. Què importava que algú sabés que l’operació l’havia feta ell? La Janira i els seus pares ho sabien, ell ho sabia, l’Aser ho sabia i el Josef, també. Va començar a descordar-se la bata blanca, la va llançar sobre una cadira i va abandonar la sala per la mateixa porta per on havia entrat. “...I els vull presentar l’home que ha fet possible aquest trasplantament, el doctor...” I el Dan es va quedar amb les paraules penjades als llavis quan va veure que l’Isacar desapareixia per la porta de la sala.
Va arribar a la façana del Sant Sepulcre amb les seves portes bessones sota de dues finestres també bessones d’arc apuntat. En entrar, centenars de llums de petites llànties el guiaven il·luminant el trajecte cap a l’interior. Va caminar fins a la Pedra de la Unció , on se suposava que havia descansat el cos de Jesús després de baixar-lo de la Creu. Feia molt de temps que no hi anava, i allà podia escoltar els seus pensaments com en cap altre lloc ho podia fer. Els llums dels canelobres emitien una claror tènue que el feia sentir bé. L’olor de la cera li portava tants records de la seva infantesa. Just davant del Catholicon, va veure una figura familiar. L’Aser se li va apropar amb un ampli somriure. “Creia que ja no volies saber res del món religiós. Que t’has perdut?” L’Isacar el va abraçar. “Volia agrair-te el que has fet per la Janira i pels seus pares. I també donar-te la bona notícia que no hi ha hagut rebuig. La Janira viurà molts anys.” “Si aquest és el desig del Senyor, i espero que ho sigui.” Va riure l’Aser. Es van perdre entre la multitud de gent, turistes, creients, rabins, capellans, monges i algun que altre personatge estrany que omplia el temple, mentre l’Aser li recordava que l’esperaven pel proper Shabat, perquè tots el trobaven a faltar molt. L’Isacar premia el braç del seu germà assentint amb el cap i mirant cap al cel. Després de tot, no aconseguirien convertir-lo mai, però estava encantat de tornar a sentir la veu del seu germà de nou, com quan eren petits i jugaven, es barallaven, lluitaven, s’insultaven, però sempre acabaven plorant perquè, en el fons, s’estimaven de debò.
Aquesta ciutat de la discòrdia conté un munt d’ànimes que s’estimen. La ciutat nomenada Santa conté també molt d’odi. Tothom té l’esperança que arribi un dia en què la convivència sigui més fàcil i la violència no hi tingui lloc. Molts ulls desitgen veure-ho. Mentrestant, algun petit miracle sorgeix en aquesta terra de ningú, aquesta terra de déus, i es fonen aliances de comprensió i estimació. Aquesta narració és un tribut per aquells que ho fan possible.
Aquesta història està basada en un fet real, encara que els personatges pertanyen completament a la ficció.
Barcelona, 3 de novembre del 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada