SEMIRAMIS

SEMIRAMIS

VIDES ANÒNIMES

La Berta es va mirar el munt de roba que li havien deixat per cosir. Tindria força feina aquella setmana, fins i tot alguna nit hauria de cosir fins tard si ho volia acabar tot per a la setmana següent. Ella s’havia compromès, per tant, ho faria, fos com fos. Tampoc és que tingués massa plena l’agenda, de fet, estava ben buida. No sortia gaire bé de casa. Les seves amigues s’havien casat, tenien fills, i les que no, ocupaven la seva vida de mil formes diferents. A ella no li agradava el bullici del carrer. Anava al cinema de tant en tant, però no necessitava cap companyia, sempre hi anava sola a la primera sessió de la tarda, on ben segur, la sala estaria mig buida. No suportava les crispetes, per això sempre anava a una sala on no permetien menjar-ne, així no havia de sofrir l’olor del blat inflat ni aguantar el soroll que feien els cruspidors d’aquell cereal. De fet, a la Berta no li agradava la gent. Passejava per la platja a l’ hivern, quan no hi havia ningú i li agradava caminar pels carrers de la ciutat de nit, quan tothom estava a casa seva. Era veritat que era una ànima solitària, per això ja li anava bé cosir a casa. Li portaven la roba que s’havia d’arranjar i li portaven la teca que havia comprat per l’ordinador. S’hi trobava bé amb la seva soledat, s’havia convertit en una bona amiga que sempre l’acompanyava i mai l’abandonava, com de vegades feien algunes persones. Abans de seure a la seva cadira al costat de la finestra, on sempre cosia, va mirar per la finestra per veure la vida del carrer. Tots anaven atrafegats, sense mirar les persones amb les quals es creuaven. També ells, els del carrer, a pesar d’estar rodejats de gent, també estaven ben sols, però no volien saber-ho. La Berta va seure a la seva cadira, va engegar la ràdio on donaven música a tota hora i no se sentien mai notícies que a ella no li interessaven, va agafar la primera peça de roba i enfilant l’agulla va començar a treballar.

L’Andreu ja feia tard. Una mica més i un guàrdia urbà li clava una multa. Menys mal que al final, havia comprès que tan sols havia descarregat i havia tornat de seguida. Allà no hi havia zones de càrrega i descàrrega. Aquell barri era un mal son per descarregar la furgoneta, però cada setmana ho feia i sempre se’n sortia. No sabia perquè la seva dona s’havia entestat en donar-li feina a aquella noia tan estranya. És cert que és molt complidora i a més, cus molt bé, però li havia de portar i recollir la roba. Hi havia moltes noies que matarien per aquella feina, segura i, bé, no molt ben pagada, però sempre es cobrava. A més la noia era molt estranya. Es veu que no sortia mai de casa, això deien les veïnes, i si ho feia, era de nit, quan tothom es recull a casa. Tampoc era molt vella. Mai havia sabut la seva edat, però ben segur que no tenia més de quaranta anys, o potser, una mica més, no ho sabia del cert, però què carai! Era molt jove per no sortir i divertir-se de tant en tant. Què donaria ell perquè la seva filla sortís una mica menys. Si quasi bé no la veien. I quan arribava el cap de setmana, és que ni trucava, no sabien mai on parava. Ell sempre li deia a la dona: “un dia d’aquests, la nena, ens donarà un disgust.” La dona, com sempre, li contestava amb sarcasme dient que tot s’ho pren a la valenta. Ella ja pot riure, ja, però ell estava tot el dia pel carrer i veia moltes coses, que no tindrien que existir, però la vida és cruel i s’ acarnissa amb els més dèbils. El transit com sempre fa por. Cada vegada es condueix pitjor. És clar li donen el carnet a qualsevol i passa el que passa, que no saben circular, aparquen fatal i això, si no passa res pitjor. Ara torna a la botiga. En mala hora van muntar aquella botiga. Si vivien més tranquils abans, quan l’Esther feia el que més li agradava, tocar el piano. És veritat que guanyava quatre rals en aquella orquestra de mala mort, però feia el que li agradava, i tocava tan bé. Ell se n’havia enamorat de l’Esther una nit en una festa. Havia sentit els seus dits ballant sobre el teclat i s’hi va quedar enganxat. Mira que en feia d’anys d’això, i ell encara ho recordava amb melangia, per aquells temps que ja mai més tornarien. Ara ella estava amargada. Sempre s’estava queixant. Per què? Perquè aquella botiga la tenia presonera, tot el dia esclavitzada, suportant mocs de les clientes gasives i impertinents, que es pensaven que eren superiors pel fet de comprar a la seva botiga. En canvi, jo sóc feliç. Lliure com un ocell, encara que sigui dins d’una furgoneta. Amunt i avall. Repartint, recollint i tornant a repartir. Jo faig allò que més m’agrada, conduir. I així serà fins que em jubili. L’Andreu va frenar de sobte. El cor li bategava a mil per hora. Una mica més i es carrega a aquell tanoca que ni mira abans de passar. Un cop de clàxon i vomita una oració d’insults que semblen sortir sense voler. Accelera i se’n va.

Aquell home amb cara de no estar al lloc, ha fet un bot. Una mica més i una furgoneta l’enxampa de ple. Un ja no pot anar tranquil pel carrer pensant en les seves coses. L’ Hèctor escolta  un munt d’insults que el conductor de la furgoneta li ha dedicat. Ell ni s’immuta. Aquell llenguatge barroer i forassenyat no l’ entén, ell està en un altre món, ell està per sobre de tot allò que és massa terrenal. Va pensant en el tema del programa. Ja el té enllestit, però li falta una cosa molt important per ell, el plantejament. Té els convidats, té el material, el seu personal hi ha estat treballant tota la setmana, i a pesar de tot, sempre li passa el mateix, sempre té la sensació que falta alguna peça, que alguna cosa fallarà a última hora i que el programa serà un absolut fracàs. En primer lloc, sempre el preocupa la presentació. Ja li surt quasi bé de forma mecànica, després de tants anys a la ràdio. Va començar en una emissora molt petita amb poca cobertura i una audiència insignificant. El seu programa era a les dotze de la nit, i es deia L’hora de les bruixes, més per l’hora que pel contingut, tan sols era un programa musical on ell punxava cançons segons el tema que encetava per aquell dia. Va estar-hi dos anys. Va ser una bona experiència. Després van venir emissores més importants i programes amb més audiència. Ara havia aconseguit l’èxit i el reconeixement, a més de nombrosos premis per la seva aportació radiofònica. Sovint, però, es preguntava: i ara, què? Portava deu anys amb aquell programa i a la ràdio ja li havien dit que o es renovava o l’haurien de canviar de franja horària si no decidien acomiadar-lo. Les idees se li havien exhaurit, se sentia com una esponja espremuda a la que li havien xuclat fins la darrera gota d’aigua. Com es podia renovar? A la seva edat, cinquanta-dos anys, encara era jove per plegar, però ja estava cansat, fatigat, el seu cap estava buit. Alguns col·legues li havien suggerit escriure un llibre sobre les seves vivències i l’experiència professional, gràcies a la qual havia conegut personatges molt importants del món artístic, cultural i científic. Potser no era tan mala idea. Podia plegar, no esperar a què li clavessin la puntada de peu, sempre seria més elegant i més seductor de cara a la galeria. Va entrar a l’edifici de quatre plantes, va repartir salutacions a mesura que es trobava amb els companys, alguns ni tan sols els coneixia, però donava igual, un havia de ser educat i que no el tinguessin per un estirat. En agafar l’ascensor, una noieta va entrar amb ell i el va saludar amb un somriure tímid. Segur que aquella noia l’havia reconegut, era normal, ell era un professional admirat i reconegut, i aquella noieta, de segur, que havia quedat impressionada per haver compartit l’ascensor. A la nit, ho explicaria a casa seva com tot un esdeveniment. Ell li va cedir el pas. Baixaven al mateix pis. Ella es va tombar i l’ Hèctor va créixer. Fins i tot les noietes es tombaven per admirar-lo. I és que, a pesar de la seva edat, encara estava de bon veure. Va acabar d’ultimar els darrers detalls amb els seus col·laboradors i la careta va sonar a les sis en punt, mentre la seva veu melosa saludava: “Estimades amigues, estimats amics, una altra tarda amb tots vosaltres, compartint dues hores i compartint moltes coses més. Avui, per començar...”

A la Natàlia li havien dit que s’esperés en una petita saleta amb quatre cadires. També hi havia una taula amb revistes al damunt, però totes eren molt antigues. No s’havia portat cap llibre per llegir i no sabia si la farien esperar molta estona. Va sospirar observant al seu voltant. Les parets estaven cobertes per fotografies en blanc i negre de celebritats que havien trepitjat aquella emissora, fins i tot n’hi havia una amb un actor americà del qual no recordava el nom. La mama, segur que el recordaria, a ella li agradava molt el cinema. Una noia amb ulleres la va cridar pel seu nom. Ella es va aixecar com si li haguessin punxat en el cul. La noia li va demanar que la seguís i ella, obedient, ho va fer. La va acompanyar fins un despatx on un home calb parlava per telèfon. Va penjar al cap de poca estona. Se la va mirar com si no sabés què hi feia asseguda a l’altra banda de la taula. La seva expressió va canviar de sobte en recordar perquè la Natàlia estava al seu despatx. Li va estendre la mà i es va presentar. Va dir el seu nom tan ràpid que no el va entendre, però no li va fer repetir, li va fer por que pensés que estava sorda o que era curteta. Aquell home ho deia tot molt ràpid, xerrava tan de pressa que semblava que de un moment a l’altre, la llengua se la faria trossets amb les dents. Va parar l’orella, sobretot quan li va parlar del sou que cobraria, i de la sort que tenia d’haver trobat una feina com aquella, que no era res de l’altre món, però que valia més allò que estar de nou a l’atur, i ho va expressar com una pregunta retòrica, la qual, no donava peu per contestar. Per finalitzar, li va preguntar si li anava bé començar a l’endemà. Ella va dubtar, amb la mirada enlairada, com si estigués repassant mentalment la seva agenda d’activitats. De seguida, va contestar que sí, que estava encantada de començar demà mateix. Aquell home calb li va dir que la seva secretària l’acompanyaria al departament de personal perquè signés el contracte de treball. La Natàlia ja s’havia aixecat per sortir del despatx, quan ell li va fer una altra pregunta: “El teu nom és Natàlia Bondia Gandil. És curiós. Fa molts anys vaig conèixer una Esther Gandil, una dona preciosa, de fet, tu t’ hi assembles moltíssim.” Ella es va tombar en sentir la pregunta. A la paret de la seva dreta hi havia una fotografia en blanc i negre, antiga. Allà s’hi veia aquell home amb un clarinet a la mà, a la fotografia encara tenia cabell, rodejat d’un saxofonista, un trompetista, un guitarra, una violinista, un violoncel·lista, i asseguda sobre una banqueta i davant d’un piano de cua, com una reina, la seva mare. La va reconèixer perquè per casa hi havia fotografies de quan ella era jove, però no perquè s’assemblés a la dona que veia cada dia per casa o a la botiga. No era per la joventut que quasi bé no la podia reconèixer, era la seva expressió de felicitat absoluta, que ara s’havia esborrat i no havia quedat ni una engruna. Sempre estava rondinant, es queixava de tot, es barallava contínuament amb el seu pare, a ella sempre li reprotxava que només pensés en passar-s’ho bé, com si fos alguna cosa prohibida. Pobra mama. Mai més tornaria a regnar en el seu paradís que s’havia escorxat com si fos de cendra. Va marxar d’aquell despatx sense dir res més, arrossegant els peus com si de sobte, li haguessin caigut tots els anys que havia viscut la seva mare, sentint el pes de la decepció i dels desenganys.

Des que havia obert la porta, que no havia parat. El primer dia de rebaixes, ja se sap, tothom acut com si fossin mosques que van a la mel, però dins d’una setmana s’avorriria com una ostra. Cada any passava el mateix, al principi de les rebaixes semblava com si els hi anés la vida, després, com sempre, les millors coses ja s’han venut i només queden les restes que ningú vol. Algunes de les seves millors clientes ja havien vingut una setmana abans perquè ella les trucava com a deferència. Algunes, volien regatejar-li. Què es pensaven? Allò no era un Bazar àrab, aquella era una botiga seriosa de categoria. És clar que la majoria eren senyores molt dignes, que es dedicaven a gastar l’honorable sou dels seus marits, però hi havia de tot, fins i tot en un barri amb tanta classe com aquell. Ara ja no és com abans, per arreu viu la gent barrejada, no importa ni l’origen ni el nivell social, i això no és bo ni saludable. Les classes socials i els orígens no es poden mai barrejar, així van les coses, que veus una que sembla una marquesa i no és res més que una pelacanyes. I és que la classe ve de naixement, del bressol, com deia la mama, això es porta a la sang. Certes coses no es poden amagar. Li havien explicat que una minyona havia guanyat molts milions a la loteria i havia tingut la vergonya d’anar a viure a la mateixa escala on abans havia servit, i portava els nens a la mateixa escola que els nens de la senyora per la que treballava. Quina pocavergonya! Quan m’ho van explicar, no m’ho podia creure, una minyona que pretenia ser una senyora. I és que ara es confonen les coses i les situacions. Ella mai havia tingut molts diners, però sempre els havia ensumat, i això també condiciona per ser una dama amb classe. Ella sabia estar-hi, no feia el ridícul en cap situació, és clar, que amb el marit que tenia, no podia lluir massa. Si s’hagués casat amb el seu primer amor, les coses haurien estat diferents. Aquell xicot aspirava molt alt, com ella. No sabia què li havia vist a l’Andreu, sincerament. Era tan maldestre i tan camperol. L’Esther va pensar en quin moment va tenir aquell mal pensament de casar-se amb l’home equivocat. A més, el seu primer promès tocava el clarinet i ho feia tan bé. S’hi podia passar hores escoltant les notes que sortien i s’enlairaven com un aroma sensual que t’embolcallava i et feia sentir viva. I quan, ella es deixava portar i premia les tecles blanques i negres, feien una parella encisadora, ell amb el seu clarinet i ella amb el piano, allò era la felicitat absoluta. Sovint pensava què se n’hauria fet d’aquell noi tan ben plantat. De segur que estaria en una bona orquestra, mentre que ella s’havia deixat entabanar pel pocapena del seu marit i ho havia deixat tot, el promès, el piano, la joventut, tot s’havia quedat arraulit en un passat remot i borrós, que cada dia s’esvaïa més i més. El timbre del telèfon va interrompre els seus pensaments. La Berta li preguntava si el pantalon blau l’havia d’escurçar només o també s’havia d’eixamplar. Mira que li havia deixat ben clar en el paperet enganxat amb una agulla de cap. Va encendre la ràdio. La veu de l’ Hèctor li agradava tant, i el seu programa era boníssim. Si no l’empipaven massa, el podria escoltar sencer. De nou, el telèfon. Ara l’Andreu que li preguntava si li havia de fer algun encàrrec més, si no marxava per veure el partit de futbol a la penya. Sempre estava amb el seu futbol. No hi havia res més en aquest món que el seu futbol. N’estava fins el cap de munt. Va tornar a sonar el telèfon. Renoi! Quin mal son! Ara era la Natàlia. Li explicava que havia aconseguit feina. És que aquella nena, la seva filla valia molt. Llàstima que no havia volgut estudiar carrera perquè hagués estat una advocada molt bona, o una arquitecte increïble, o perquè no, una metgessa formidable. Tot i així, sabia que arribaria lluny, molt lluny, no com ella. És clar que la Natàlia ni tan sols havia volgut estudiar música. A ella li hagués agradat tant! Però mira per on, li havien donat feina en una emissora de ràdio. El que no havia entès bé del tot era el que li havia dit al final de la conversa, alguna cosa d’un clarinet, o no sé què d’un conegut. Bé, per la nit, ja li ho explicaria. La campaneta de la porta va dringuejar alegrement i l’Esther va fer el millor dels seus somriures. “Bona tarda senyora. En què la puc ajudar?” 

NAMASTÉ

Sovint somniava, somniava en tu sense que et conegués. Erets una ombra en el meu pensament, sense rostre, sense ulls, sense boca, tan sols una forma que jo havia dibuixat i que encara no somreia ni tampoc es movia. De vegades, imaginava com sonaria la teva veu o les teves rialles, com seria acaronar-te el cabell fins arribar poc a poc, fins els teus peus. No coneixia ni tan sols el teu nom, però existies, lluny de mi. Quedaven pocs dies per trobar-nos. Pocs dies per posar-hi rostre a la meva ombra. Poc temps per poder deixar de somniar i palpar la realitat, que ben segur seria millor que l’imaginari que no em deixava ni tan sols dormir. Si quan m’apareixies en el meu cap, el cor em bategava com si anés a esclatar, no sabia com seria la nostra trobada i si el meu cor em sortiria per la boca per lliurar-te’l per sempre més.

El viatge va ser llarg, molt llarg. Escales en països estranys, esperes als aeroports eternes, tres avions, tres enlairaments, tres aterratges. Arrossegant les maletes vaig arribar a la destinació final. El canvi d’horaris i les hores de vol em feien sentir allunyada de la realitat, com si encara fos entre núvols. El terra d’aquell país em semblava flonjo com el cotó, i les olors m’impregnaven la roba i l’enteniment. Quan vaig arribar a l’hotel, volia sortir corrents, un cop abandonades les maletes a l’habitació. La meva ansietat per l’encontre no em va deixar percebre que, a pesar que el meu rellotge indicava que era hora de dinar, en aquell país tothom dormia, era negra nit. No tenia son i, encara que m’havien recomanat que em posés a to amb l’horari nou, vaig sortir al jardí de l’hotel per respirar el mateix aire que tu, per veure els mateixos estels que tu, perquè la lluna m’escoltés i t’expliqués que ja havia arribat.

Després d’haver dormit unes poques hores i mal dormides, vaig comprovar si havia arribat el meu cotxe. A l’hotel anava avisant a tots els empleats que m’avisessin tan aviat arribés. Vaig esmorzar, vaig llegir una mica, vaig donar un vol. Cada cop que preguntava, molt amablement em contestaven que arribaria aviat. Durant aquell matí vaig aprendre que el concepte temps no és el mateix a occident que a orient, a pesar que una hora té seixanta minuts com arreu. A mig matí van passar a recollir-me. El conductor era un home prim i sempre somreia. En un anglès matusser m’explicava per on anàvem passant. Al final, em vaig acostumar a aquell transit dens, on ningú respectava cap senyal, on a cada moment apareixien obstacles nous com persones o animals que no s’esveraven per l’arribada imminent d’algun vehicle. El conductor era expert i ho esquivava tot a cops de volant, però mai frenava. Els nervis que tenia a l’estomac es van esvair momentàniament per una urgència superior, arribar sana a la destinació. Amb els sis sentits en ple rendiment, no podia deixar de mirar si xocàvem o no, mentre m’agafava amb força al seient del davant fins deixar-me els artells blancs de tan fort com el premia.

Era una casa construïda en un carrer de forta pendent, on tot semblava inclinat, com si s’anés a caure en qualsevol moment. El terra sense asfaltar, aixecava polsegueres de color vermell cada vegada que un vehicle hi passava. Una porta alta de ferro pintada de color negre contrastava amb els tons pastel de la casa. Tenia un petit jardí molt ben arreglat i només entrar se sentien veus de quitxalla al pis de dalt. Allà estava el director que va unir les mans a l’alçada del pit i em va dir: “Namasté.” Vaig fer el mateix que ell. La primera paraula nepalesa que aprenia. Em vaig sentir bé. La resta de la conversa va transcórrer en anglès. Em va fer signar uns papers i em va dir que esperés un moment. Aquell moment es va eternitzar i vaig sortir de nou al jardí, on un parell de gossos jugaven i passaven de la meva presència. Una noia de faccions molt boniques em va saludar. De tant en tant baixava alguna criatura que em mirava encuriosida i en quant m’apropava sortia corrent com si hagués vist un diable. Em sentia estranya. No sabia què fer. Un nus a la gola em pujava i baixava. La noia que m’havia saludat em va portar un te. Li vaig donar les gràcies i va marxar cap a l’interior de la casa. Un dels gossos em va ensumar però ho va deixar córrer ben aviat. Intentava donar xarrups al got ple de te, però cremava tant que m’era impossible. A pesar que era hivern, el sol escalfava de valent i començava a fer molta calor. Finalment, després d’uns minuts inacabables, va baixar el director de l’orfenat amb una nena agafada de la seva mà. Ella amagava la cara rere de l’home que no deixava de somriure, acostumat com estava a aquells moments en què ningú sabia què fer. Ell em va presentar solemnement i la nena em va mirar per primera vegada. Era tan bonica. La seva cara només tenia ulls, uns ulls foscos i grans. El seu nas i la seva boca menudes dibuixaven temor i tristesa. Anava descalça i quan li vaig agafar una mà per portar-la al meu costat, la tenia tan freda que em va semblar impossible que amb aquella temperatura pogués tenir tant de fred. Estava tremolant. Vaig acaronar-li el cabell, aquell cabell tan negre. El portava curt i el director em va dir que, sovint els rapaven per problemes amb els insectes. Polls el vaig rectificar, i em va dir que no, que tan sols eren insectes molestos. En un instant em vaig veure rodejada de criatures de totes les edats. Vam jugar una estona, però la nena que havia tingut sobre la falda, la que seria la meva filla, no volia jugar, estava enfadada, va mantenir la seva expressió múrria tot el matí. Me’n vaig anar a l’hora de dinar. Durant aquella setmana hi vaig anar cada matí. A les tardes, em dedicava a signar papers en indrets diferents, on m’acompanyava el meu intèrpret, un noi molt alt, amb ulleres i cabell rinxolat que havia estudiat a Cuba i que tenia aquell accent dolç i arrossegat que tenen els cubans.

Un dels dies li vaig portar un conill de peluix de color groc a la nena. De seguida, se’l va prémer contra el pit mentre li llepava les orelles. Cada dia baixava amb el seu conill que no deixava que ningú li agafés. També els hi vaig portar per a tots llapis de colors, quaderns per pintar, maquinetes i gomes. Un altre dia vaig repartir dolçaines. Aquelles criatures eren les més felices del món en quant els hi regalaves un somriure.  A pesar de tot, la meva nena seguia sense somriure. No vaig aconseguir fer-li una sola fotografia on dibuixés un instant de felicitat. Vaig tornar a Barcelona amb moltes fotografies i amb una experiència única.

Havia d’anar al Nepal a recollir la nena al cap de tres mesos, temps que es va allargar fins a vuit, una eternitat. Mentrestant, li enviava contes i fotografies de la família que aviat coneixeria. Jo no sabia com fer passar amb lleugeresa aquella llarga espera, però la vida al meu voltant seguia i jo no podia fer que s’aturés el món, per tant, vaig seguir rodant durant aquells mesos que no volien passar.

Quan vaig arribar a Katmandú em va semblar una vella coneguda, amb el seu tràfic dens, la seva circulació caòtica, un únic semàfor en tota la ciutat que penjava de quatre cables i al que ningú li feia cas, estigués del color que estigués, l’enrenou, la fresa, el garbuix, el desordre d’aquella ciutat que se’t ficava al cervell, però que alhora te l’estimaves de forma tendra amb la passió que té una mare per un fill impossible.

Quan entraves a l’hotel, amb la porta vigilada per un parell de guàrdies, arribaves a l’edèn del silenci, de la pau, només càntics d’ocells, el rajolí d’aigua de les fonts i la remor de les fulles dels arbres. Semblava com si et traslladessis anys llum de la ciutat del soroll.

Quan vaig arribar a l’orfenat, vaig tornar a patir una espera eterna per veure la que ja era la meva filla, la Nirasta. Va baixar lentament per l’escales, vestida, a punt per marxar, amb el seu conill groc que ja tenia les orelles amb un borrissol estrany i vestida com si anés de festa. Quan em va veure va baixar la mirada. En apropar-me li vaig agafar les mans que tornava a tenir glaçades, com sempre. La vaig besar suaument a la galta. Ella es va deixar fer. I en quant em vaig separar d’ ella un moment per signar un altre paper que encara quedava per acabar els tràmits, la nena va venir al meu costat reclamant la meva mà. Me la vaig mirar i llavors va passar el més meravellós d’aquest món, aquella criatura menuda i fràgil, amb la tristesa dibuixada als seus ulls, em va somriure, sense ensenyar les dents, un somriure tímid i menut, com ella i dels seus llavis va sortir una paraula: “Namasté.” La primera paraula que vaig aprendre i la primera paraula que em va dir la meva filla, namasté.

Dedicat al meu marit i a la meva filla, que han fet possible el meu somni.

SEMIRAMIS: La darrera novel·la

SEMIRAMIS: La darrera novel·la: Aviat publicaré la meva nova novel·la a la xarxa. De fet, ja està acabada, i com sé que tots plegats tenim poc temps per fer allò que ens ag...

La darrera novel·la

Aviat publicaré la meva nova novel·la a la xarxa. De fet, ja està acabada, i com sé que tots plegats tenim poc temps per fer allò que ens agrada, ja que tenim moltes obligacions, us faré lliuraments setmanals, perquè la llegiu a poc a poc, sense dedicar-hi molt de temps, però amb la seguretat que la seguireu llegint. 
És una breu història d'episodis de la meva vida. Els noms de les persones que surten en aquest relat són inventats, però no els meus personatges que són de carn i ossos. Alguns dels esdeveniments són reals, altres són de ficció. No us revelaré quins d'ells són veritat, aquí us faig jugar perquè la vostra imaginació treballi i es confeccioni la seva pròpia realitat.


Què us vull explicar amb aquesta narració? Molt senzill, que a pesar que la vida ens posa molts entrebancs per tirar endavant, els hem de superar i seguir endavant. També vull explicar que la sort no ens cau del cel, encara que en algunes persones ens ho pugui semblar, la sort s'ha de perseguir i enganxar-la al vol quan se'ns posa al davant. Sé que no és fàcil fer-ho, però només d'aquesta forma, aconseguirem tenir-la al nostre costat. 


I sense altra cosa per dir, espero que m'arribin els vostres comentaris, tant se val si són positius o negatius, sóc conscient que no a tothom li agradarà, però em serviran per seguir escrivint i per millorar aquest art amb el que passo tan bones estones. No sigue molt cruels si no us agrada la meva novel·la, però tampoc sigueu massa entusiastes si us ha agradat de debò, només vull saber si el vostre cor ha bategat, o si s'ha fet un nus a la vostra gola, o si us he fet riure o plorar, tan sols això. Si he encès les vostres emocions, ja haurà valgut la pensa seure hores i hores davant de l'ordinador. 


Abans d'acomiadar-me, us vull proposar un joc. La meva novel·la encara no té títol, us desafio a que en poseu un. Envieu-me les propostes, les espero. Fins aviat estimats lectors!

El català

Què és el català? Per aquells que no ho sàpiguen encara, és l'idioma dels catalans, és la llengua amb la que pensem i per aquella per la que lluitarem. Durant molts anys, quaranta per ser exactes, no me la van deixar parlar, tan sols a casa la parlàvem i tota la nostra literatura estava censurada. Quan va arribar la democràcia ens van dir que la podíem parlar pel carrer, i que fins i tot, podríem escriure-la i els nostres fills la podrien aprendre a les nostres escoles. Avui, ens diuen que això ja no podrà ser perquè uns senyors que probablement mai han trepitjat les nostres ciutats, s'obstinen en tornar-la a prohibir i relegar-la més del que ja està, i tot, perquè tres famílies volen que els seus fills estudiïn en castellà. Catalunya és un territori petit, per la qual cosa no cal recórrer grans distàncies per abandonar-la. El territori català delimita al nord amb França, a l'oest amb Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb la mar Mediterrània. Ho aclaro per aquells que encara no són conscients de què en aquests territoris ja no escoltaran la nostra fermosa llengua i podran estudiar en altres idiomes que no són el català. Sembla fàcil, oi? Doncs es veu que és més fàcil tocar el voraviu i demanar coses tan absurdes com que a Catalunya no es parli el català. Aquests demagogs de pandereta només els hi demano una cosa, que vinguin de visita a Barcelona i parlin castellà durant tot un dia sencer. No els hi serà difícil sobreviure. Jo he intentat a la meva ciutat parlar la meva llengua durant tot un dia i, senyors meus, m'ha estat del tot impossible. 


Vull parlar català a la meva terra que és Catalunya, tan sols demano això. I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles, com es diu en la meva llengua.


Una catalana emprenyada

Història d'un ocell

Hi havia un ocell molt petit en un dia d'hivern que feia molt de fred. De tant de fred que hi feia, el pobre ocellet es va glaçar. Al cap d'una estona una vaca va cagar-s'hi a sobre i amb l'escalfor l'ocellet es va descongelar. Una mica més tard, va passar un gat, va remenar la merda i es va cruspir l'ocellet. 

Conclusió: No sempre aquell que et fica a la merda és el teu enemic, i no sempre aquell que et treu de la merda és el teu amic.

Escoltat en Assassins en boca de la Julianne Moore.