Paraules de sorra
Sentia com el vent udolava fora, al carrer. Els remolins de polseguera s’encabritaven fins que, abandonats, esquitxaven les seves restes contra els vidres de les finestres. Encara era fosc, però els ramats de bestiar ja remugaven i el gall trencava la foscor amb els seu crit cantaire. Em vaig espolsar la mandra del meu cos de mica en mica, estirant-me, badallant, deixant-me acariciar pels aspres llençols i ensumant la meva pròpia olor al coixí. Els meus peus van palpar el terra glaçat cercant les espardenyes fins trobar-les on les havia abandonat la nit abans. No podia obrir els ulls, però encara que els obrís, tampoc veuria res, la foscor era absoluta. Ben segur que l’alba ja despuntava, però els vidres de la meva finestra són pintats de color negre perquè no es pugui veure res des de fora, i tampoc res des de dintre. La respiració compassada de la meva germana m’acompanyava dins de la cambra. Vaig encendre una espelma que hi ha al costat de la palangana recolzada en un suport de fusta que d’antuvi tenia també un mirall. Ara ja no té mirall. Em vaig apropar a la finestra pintada de negre i a l’ampit, hi vaig deixar l’espelma. La meva imatge es reflectia al vidre, així podia recordar com sóc. M’estava pentinant els llargs cabells negres i pensava que eren bonics quan podien brillar sota la llum del sol, tothom em deia que els meus cabells eren més bonics que una nit de lluna plena. Ara ja ningú me’n parla dels meus cabells, és com si no existissin. Vaig deixar de pensar en coses tristes i vaig posar aigua a la palangana per rentar-me. Una mica d’aigua em va mullar la camisa de dormir, groguenca pel pas dels anys, i el mugró se’m transparentava, humit i excitat. La meva mà el va acaronar i vaig sentir un plaer prohibit, un plaer obscè, un plaer vedat per a mi. Vaig escoltar com la meva germana es movia dins del seu llit, però abans que jo reaccionés, ella havia vist com jo m’acariciava el cos.
“Ja saps Nazira que per coses menys importants han executat una dona?”
La repel·lent veu de la Shahida ressonava dins de les meves orelles com un martell que em colpegés el cervell. La meva germana tan sols té dotze anys, però el seu sentit de la rectitud i de saber en tot moment què està bé i què està malament sembla el d’una persona adulta, de fet, ella mai ha tingut infantesa, des que era ben petita ha viscut sota el règim del terror, per això intento ser comprensiva amb ella, perquè en el fons, em fa llàstima.
“Aixeca’t mandrosa, que ja és hora.”
“Per molt que intentis ser amable amb mi, el càstig t’arribarà, i la teva ànima es perdrà a les tenebres.” Em contestava amb odi la Shahida.
Em vaig vestir de pressa per preparar l’esmorzar i el te per a tota la família fent oïdes sordes a les paraules de la Shahida, però ella seguia parlant i martiritzant-me cruelment. Una llàgrima lliscava per la meva galta i s’il·luminava sota la tènue llum de l’espelma.
“Plora, plora, que de res serveix ja.” Seguia escopint la meva germana.
Vaig fugir de la cambra, lluny d’ella, lluny de les seves esfereïdores paraules. L’Omar sortia badallant de la seva cambra i estirant-se com si volgués arribar a tocar el cel. S’estava refregant l’esquena contra l’esquerdada paret, alhora que es retorçava la barba, aquella barba que tan odiava deixar créixer, i que cada dia creixia i creixia més.
“Bon dia princesa. Princesa?”
Es va apropar cap a mi i a pesar que vaig tombar el cap, va veure com plorava.
“Quines llàgrimes més delicioses.”
I em llepava les galtes, la qual cosa em va fer riure i abraçar-me a ell.
“Omar, estic tan trista. Sort de tu que sempre aconsegueixes despuntar somriures dels meus llavis.”
Em va acariciar els cabells i em va mirar amb una dolçor que només els seus ulls podien tenir.
“L’incest és una falta greu germanets.”
“Un dia t’empassaràs les teves pudents paraules de la plantofada que et clavaré.”
“Omar, no t’enfadis, és una pobra desgraciada, no paga la pena escoltar-la.”
Amb un somriure maliciós, es va posar el shador per tapar-se els cabells i va sortir de casa amb una portada.
La meva mare amb els ulls mig closos s’endreçava les metges del seu cabell grisós.
“Què ha estat aquesta portada?”
“Res, mare, la Shahida, que ha fotut el camp i tant de bo que mai més tornés.”
“No diguis això fill meu, és la teva germana. Ja sé que té un caràcter molt estrany, però està en una edat molt difícil, ja ho saps.”
“Si, mare, ja ho sé. Bon dia, pare. Ha descansat bé?”
“Si, si. Avui sembla ser que els dimonis no s’hi ha passat per la meva cambra i m’han deixat tranquil.”
Des que el règim del terror va prendre possessió del govern del nostre país, el meu pare no dorm bé. Es desperta sovint aterrit per mal sons que ell atribueix als esperits malignes, els djin, però tots nosaltres sabem que aquests genis malvats no són esperits malèfics com ens vol fer creure, són dimonis de carn i os. El meu pare era llibreter, tenia una de les millors llibreries del país. Quan el règim del terror va començar a governar, un bon dia va arribar al nostre poble un funcionari acompanyat per soldats i li van clausurar la llibreria, i davant d’ells li van fer cremar tots els llibres, un per un. Després d’això, el meu pare es va tancar a la seva cambra i va plorar set dies i set nits, però no va deixar que el veiés ningú, ni tan sols la meva mare. Quan va sortir de la seva cambra, el seu cabell s’havia quedat tot blanc, com la neu, però mai ha volgut parlar amb ningú d’aquell terrible incident. Jo sé, però, que el seu cor és ple de dolor i que la seva ferida mai més es guarirà.
Una nit d’estiu, plena d’estels que brillaven com mai, vaig sortir al ras per alleugerir la sufocant calor que no em deixava dormir. El meu pare era allà fora, acariciant amb dolcesa un objecte que tenia a la falda, i de tant en tant el premia fortament entre els seus braços. Vaig apropar-me cap a ell, i en sentir el meu alè al seu darrere, es va espantar i se li va caure aquell apreciat objecte mig embolcallat en una tela de seda. No sé què em va impressionar més, si el retall de seda vermella que feia tant de temps que no veia o allò que embolicava. Vaig sentir la suavitat del retall passant-hi la mà per sobre i després vaig destapar aquell objecte. Les mil i una nits. Quina delícia tornar a veure un llibre. Vaig ensumar-lo. Vaig fullejar-lo. Vaig aturar els ulls sobre les il·lustracions fetes a mà amb tintes de diferents colors, que feien filigranes, es retorçaven, es cargolaven, rematades amb puntets d’or. Quina joia per la vista. Quin gust pel tacte. Quants records per l’olfacte.
“És l’únic llibre que vaig poder salvar. És molt valuós. Si algun dia tot això s’acaba, el podré mostrar orgullós. És un tresor. Però jo ja sóc massa vell, o em sento massa vell per córrer perills. Amaga’l. Ningú ha de saber de la seva existència. Si et descobrissin, la teva vida corre perill. Quan estiguis sola, gaudeix-lo, però no el comparteixis amb ningú. Ningú. M’has sentit?”
Vaig prendre-li la mà al meu pare i la hi vaig besar. Vaig embolcallar el llibre i el vaig prémer ben fort contra el meu pit.
“Ningú sabrà de la seva existència. Gràcies pare.”
I el vaig deixar més sol que mai, assegut a les ombres de la nit. I el vaig veure més petit que mai, com si el sofriment que arrossegava l’hagués encongit.
Quan vaig recollir i endreçar la casa, després de l’esmorzar, em vaig posar el burca per sortir de casa. Mentre la mare s’encarrega del poc bestiar que encara conservem, jo surto al mercat per comprar el menjar. L’Omar sempre m’acompanya, és el meu muhrram, sense ell no podria sortir. Abans, també m’acompanyava, però ho feia per poder carregar els sacs del menjar. Ara, m’acompanya però no pot carregar els sacs, això és feina de dones. Abans, sempre xerràvem pel camí i rèiem i fèiem curses per saber qui arribava abans, encara que sempre em guanyava i jo m’enfadava, ho repetíem dia darrere dia, i arribàvem a casa contents i cansats. Ara, l’Omar ha d’anar al davant, sense xerrar, seriós, i jo he d’anar al seu darrere, sense fer soroll, sense córrer, no puc córrer amb aquest maleït burca que m’oprimeix el cap i que no em deixa veure més enllà d’on és el meu germà. Hem de respectar el purdah, una separació de sexes imposada salvatgement pels grups fonamentalistes que amb els seus ulls impregnats de corrupció, no saben veure res amb puresa.
Vam sortim al carrer. Hi havia més soldats que mai. Alguns vigilaven, d’altres ens miraven amb recel amb els seus kalàixnikov carregats. Encara que feia sol, el fred de les muntanyes se’ns clavava com dagues afilades dins de la pell. Jo anava tremolant, no sabia si pels soldats o pel fred, però veia l’Omar tranquil i això em feia sentir millor. Vam arribar a la parada de l’Ahmed.
“Que Al·là t’acompanyi. Com estem d’albergínies?”
“Que Al·là sigui amb vosaltres. Ja veus, restricció de tot, i a cinquanta mil afganis el quilo.”
“Que t’has begut l’enteniment? I les patates?”
“A quaranta mil, i per a mi em queda una misèria, t’ho juro pels meus fills. Cada dia tinc més problemes per aconseguir provisions. Els bombardeigs han tallat les carreteres d’accés cap a Kabul i la resta de camins estan ocupats per l’exèrcit. Què vols que hi faci un pobre desgraciat com jo?”
“Està bé, està bé, encara et posaràs a plorar i em faràs plorar a mi. Posa’m un quilo d’albergínies, un quart de cebes, dos quilos de tomàquets i un cap d’alls.”
L’Omar era sempre el que demanava el menjar segons les instruccions que jo li havia donat abans de sortir de casa. Jo no podia parlar amb cap home que no fos de la meva família, sempre hi havia d’intercedir l’Omar.
“Té, i no et quedis el canvi amb l’excusa que no en tens, busca bé a les butxaques que segur que trobes tota la xavalla que necessites, avia’m, escura’t bé les butxaques.”
Finalment vam sortir del mercat amb tot allò que necessitàvem. Anàvem caminant i em vaig quedar embadalida, aturada davant d’un local buit. Allà, fa uns anys, hi havia una botiga de teles. N’hi havia de seda, de cotó, de fil, de lli, de llaneta, de tots els colors, i de tant en tant, quan el pare ens havia donat prou monedes per poder comprar un retall, entrava a la botiga. Sempre m’atenia el fill del Muhammad, que es deia igual que el seu pare. Només em veia, em dedicava un somriure esplèndid i m’ensenyava totes les teles que havia rebut, les més boniques, les que, segons ell, m’afavorien més, aquelles que em feien estar més maca, i sempre, regatejant, m’enduia un tros de tela magnífic, d’on em feia una túnica, una faldilla, una brusa, allò que jo volia. El Muhammad, com tants altres, va haver de tancar la seva botiga, i se’n va anar amb la seva dona i el seu fill, aquell fill tan amable que l’Omar sempre insistia que era un bon partit. Diuen que són als Estats Units venent teles als occidentals i que són uns traïdors. Ara el local és un niu de pols, amb els vidres trencats a pedrades i el taulell convertit en cendres per algú que el va aprofitar per escalfar-se durant alguna freda nit.
“Nazira, per Al·là, ens criden a la pregària, que no ho sents?” Corre cap a casa, o vols que tinguem un disgust?”
Vaig despertar dels meus pensaments i vaig anar corrents cap a casa, tan de pressa com em permetia el burca que se m’enredava entre les cames i que m’anava trepitjant amb les sabates.
“Ei, dona!”
Algú em cridava, però jo només volia arribar a casa.
“No sents que t’estan cridant? Maleïda borrega. Escolta el que et diuen.” Em va cridar grollerament un soldat.
“Estàs perdent les cebes. Té.”
Era el germà de l’Orezala, la meva millor amiga. En un sospir, em va deixar la ceba dins del sac i em va dir:
“Aquesta tarda, com sempre, a l’antiga escola. No hi faltis.”
“No sé si hi podré anar, no puc, tinc por.”
“Nazira, no ens fallis, t’ho demano pel que més vulguis. Torna a venir el soldat. Fuig!”
“Cap problema amb aquesta dona, amic?”
“Cap ni un. Faig tard, vaig a la mesquita. No hi vull faltar. Que Al·là t’acompanyi.”
“Que així sigui.” Va contestar el soldat amb cara de pocs amics.
Vaig arribar a casa sense alè. El cor semblava voler rebentar dins del meu pit. Gotetes de suor em corrien per l’esquena. Dins de casa, tot era tranquil. Vaig descarregar els sacs sobre la taula. Em vaig treure el burca. Finalment podia veure, mirar, moure’m amb llibertat. Azadi. Quina paraula més preciosa, sona tan bé, és tan valuosa per aquells que no la podem gaudir.
“Nazira! No t’oblides d’alguna cosa?”
La veu repel·lent de la meva germana arribava cridanera des de la nostra cambra. Vaig treure el cap pel forat de la porta i allà estava ella, agenollada sobre una catifa, cap a la Meca, resant a la llum d’una espelma.
“Sóc prou gran per saber què haig de fer, i si ningú prepara el dinar, avui no menjarem.”
“Quina família més infidel. Em fa vergonya viure sota el mateix sostre que tots vosaltres.”
I va escopir al terra amb rancúnia. Es va tornar a tombar i va seguir amb les seves pregàries.
És veritat que no reso tan sovint com s’hauria de fer, és veritat que odio tot allò que m’imposen, no puc suportar tantes coses, però haig de fer veure que les accepto. Els meus pares m’estimen a pesar que saben com penso. Encara no m’he casat. El meu pare ha intentat buscar-me marit, cosa gens fàcil perquè la majoria d’homes són al front, lluny d’aquí, i els que queden, val més no parlar-ne. L’únic home amb el qual em casaria seria el meu germà, però amb ell no puc fer-ho, per tant, no vull casar-me. El meu germà es va lliurar de fer el soldat gràcies a que és metge i van considerar que era més valuós aquí que en un altre lloc. És l’únic metge que hi ha en molts quilòmetres a la rodona. De vegades, ha de visitar algú que es troba lluny d’aquí, però ell hi va, sense recança. Tan sols pot visitar homes, no pot assistir a cap dona. A casa, d’amagades, atent a les dones de la família i a les dones dels nostres amics, tot i sabent que podria costar-li la vida, però ell diu que la seva obligació és salvar vides, i això és el que fa.
En quant al marit, fa unes setmanes el meu pare em va anunciar que n’havia trobat un de bo per a mi. Quan el va portar a casa, jo tan sols el vaig poder mirar des de la meva cambra, amagada darrere la porta i amb el burca posat. Em va semblar tan arrogant, tan salvatge i tan brut, que em van venir arcades. Era un soldat talibà que onejava amb orgull les seves podrides creences, exhibint al meu pare el miserable sou que guanyava i el seu fusell, que deia era com la seva amant. Quan va haver pres el te i el formatge de cabra que el meu pare li va oferir, va marxar satisfet, amb un somriure desdenyós, amb un patriotisme artificial i ranci que portava enganxat a la pell i al cervell. Vaig sortir indignada de la meva cambra, arrancant-me el burca, furiosa, em vaig dirigir cap al meu pare, però el respecte, l’estimació que sento cap a ell, em va frenar i vaig caure desconsoladament entre els seus braços plorant amargament. Em va acaronar els cabells llarga estona i em va dir:
“Si tu no ho vols, no t’obligaré, però pensa que si no l’acceptes, tindrem problemes.”
Des d’aquell dia, aquell indesitjable ve a casa nostra cada setmana del món, exigint una resposta afirmativa i amenaça a tota la família cada cop que el meu pare li dóna llargues. Visc aterrida i em sento culpable de fer viure tota la família sota la daga de la por, però les meves amigues i el meu germà em diuen que no em rendeixi, i jo no sé què fer. El meu cap és un embolic. Penso en el mal que ens poden arribar a fer, però no puc lliurar el meu cos, l’única cosa que tinc, a aquell mal nascut. La meva mare intenta explicar-me que ella es va casar amb el meu pare perquè ho van acordar així les seves famílies, però la meva mare es va casar amb un bon home, i a mi em volen casar amb un mal parit. Ella, amb el temps, va arribar a estimar el meu pare, i ara no podria viure sense ell. Jo mai podré arribar a estimar a un bastard.
El forn de pedra s’anava escalfant amb la femta que cremava sobre les pedres ennegrides, cada cop més escassa ja que els camells es moren de fam. Les flames cremaven tímidament, una llenca s’encenia per perdre’s entre les seves companyes, que seguien la seva dansa sense ritme establert, com fugint les unes de les altres, però mantenint una harmonia, devorant tot allò que troben com llamineres insaciables, fins que, com tot, arriben al seu final, quan ja no troben res més al seu pas per a destruir, així s’extingeixen i moren; només cendres hi resten, i res més.
Es fan rodanxes amb les albergínies, es fregeixen les cebes, es barreja la salsa de tomàquet amb les albergínies i les cebes, es fica al forn, quinze minuts i el Banjan Burani estarà llest després de barrejar-ho amb iogurt, all i menta. És el plat preferit de l’Omar.
Cantava mentre el preparava, aquella cançó que em va ensenyar l’àvia quan jo era tan petita, cantava ben fluixet, quasi en un sospir, la lletra de la cançó se m’acumulava al cap, una paraula trepitjava l’altra, volia sortir. Tant de temps amagada en el meu pensament, que ara volia sortir de cop, sense seguir la melodia. Em vaig trobar cantant quasi a crits. Vaig callar de cop. Si algú em sentia em podia denunciar.
Tota la casa es va omplir de l’olor que deixava anar el Banjan Burani, i jo m’anava recreant amb aquell aroma, que em portava tants bons records. Aquest plat me’l va ensenyar a fer l’àvia, igual que la cançó que cantava, una dona petita, grassoneta i canosa. Va morir fa tants anys que no els sé ni comptar, però la seva imatge bondadosa m’ha quedat gravada al cervell per sempre més. La vam perdre durant els bombardeigs que van fer els russos contra el nostre país. Jo era massa petita per saber què era la mort i creia que l’àvia se n’havia anat ben lluny, avorrida del nostre país, de la misèria i del patiment, però el que mai vaig arribar a entendre és que no em portés amb ella. Ara sé que algun dia em retrobaré amb ella i que mai més ens tornarem a separar.
La porta del carrer es va obrir violentament i la polseguera i el vent van irrompre a casa. L’Omar va entrar amb cara de preocupació.
“Nazira, millor que aquesta tarda no hi vagis. El mal parit del Sahib et té sota vigilància. Diu que vol saber perquè no et cases amb ell i que segur tens un altre pretendent i que el matarà per aconseguir-te.”
“En mala hora va entrar en aquesta casa. Però he donat la meva paraula. I si avui no hi vaig, fins quant durarà això? Hi aniré. Al·là em protegirà.”
“Per si un cas Al·là se n’oblida de tu, t’acompanyaré.”
Vaig somriure amb amargor. Mentrestant, no se m’esborrava l’estúpida cara d’aquell salvatge que estava obsessionat amb mi i que jo tant detestava.
Vam dinar tots plegats amb un silenci desacostumat. Ni tan sols la Shahida va obrir la boca per recordar-nos les nostres obligacions. Vaig restar una bona estona observant-la i semblava estar ben lluny de casa i de tots nosaltres. El seu cap donava voltes a alguna cosa i segur que no era res bo. La meva pròpia germana em feia més por que tot un exèrcit de soldats. Aquella nena obstinada i cruel podia fer-nos més mal que tots els sahibs del món. No em vaig molestar a prestar-li més atenció. Per a mi podia podrir-se entre porcs durant segles i segles. Sé que aquests pensaments no són els d’una bona musulmana, però ja començava a estar farta de ser una bona creient perquè no em proporcionava res positiu, i pitjor, ja no podia ser. Estava viva, però em sentia com una morta en vida. No podia expressar els meus sentiments, no podia fer allò que més m’agradava: llegir i escriure, havia de casar-me amb un indesitjable, no podia vestir-me com sempre sinó com em deien, no podia respirar, no podia mirar, no podia fer soroll, no podia cantar, ballar, escoltar música, xerrar amb els meus amics, és a dir, no podia viure, tot m’estava vedat, prohibit, m’havien matat l’esperit, estava morta.
A la tarda, quan encara el sol no havia desaparegut del vast horitzó, ple de pedres i sorra, i petites muntanyes de roca, una roca dura i esquerpa, vam sortir l’Omar i jo de casa, sense que ningú ens veiés. Jo portava la gerra d’aigua com si anés al pou per omplir-la, i el meu apreciat llibre embolcallat sota el burca. Sé que li vaig prometre al pare que mai el compartiria, però no podia enterrar aquell tresor, l’havia de gaudir amb els meus millors amics, encara que fos perillós. Uns soldats estaven distrets al fons del carreró de casa nostra. No ens van prestar massa atenció. L’Omar em va fer un senyal i vaig escapolir-me darrere seu per un forat fet al terra. Abans d’acabar de baixar per l’escala, vaig tornar a tapar l’entrada amb branquillons. Al terra, una torxa encesa ens esperava. Vam caminar un parell de minuts pel túnel que s’havia construït temps enrere per fugir dels bombardeigs, després ningú va recordar que existia fins que el govern del terror va irrompre al nostre país. Ara servia per arribar a les runes de l’antiga escola on fèiem les nostres reunions. Era estrany que hi haguessin soldats a aquelles hores per allà, tots estaven a la cantina prenent el te i fumant. Les nostres reunions eren del tot innocents. Les fèiem per donar-nos ànims. Les vam començar quan vam veure que ens ofegàvem, que necessitàvem xerrar, que sentíem una opressió tan violenta en el nostre cor que no podíem tancar-nos a casa darrere de les portes i esperar que tot allò acabés. Al començament, érem unes trenta persones, però hem acabat tan sols dotze, els altres han deixat de venir per por, per amenaces, per enfrontaments amb la família. Cada cop que veig que algú no ha vingut se’m remouen les entranyes i sento un dolor sord, penso que ells estan guanyant i nosaltres perdent.
No podem encendre foc per por a ser vistos. Seiem ben junts per no tenir tant de fred. L’alè glaçat surt de les nostres boques quan ens traiem el burca i ens donem les mans contents de veure’ns un dia més. Trec el llibre del seu embolcall i l’obro al full on vam plegar de llegir l’últim dia. Avui em toca llegir a mi. Començo a llegir una de les històries que Sherezade ha d’explicar nit rere nit fins a l’alba per salvar la seva vida. Avui llegeixo el conte d’ el sastre, el geperut, el jueu, el cuiner i el cristià. Mentrestant, sempre hi ha algú que fa la interpretació teatral del conte, la qual cosa ens fa riure a tots. Interrompo la lectura i em quedo mirant els meus amics. Tots riuen, són feliços, per uns instants, estem junts i contents. Al no sentir la meva veu, tothom se’m queda mirant.
“Estava gaudint de les vostres rialles. Feia tant de temps que no us sentia riure, que...”
I un núvol de tristor em va enterbolir els ulls, i una llàgrima va mullar un full del llibre, i el geperut va quedar mig esborronat en mullar-se. L’Orezala, em va agafar per les espatlles.
“Va ximpleta, porta el llibre, ja seguiré jo, i deixa de plorar si no vols que m’enfadi amb tu. Raons per estar tristos no en falten, per un dia que riem i tu et poses a plorar. Amiga meva, ets una bleda.”
I tots van tornar a esclatar a riure, fins i tot jo que les llàgrimes se’m van evaporar no sé on i vaig trencar a riure amb els demés.
L’Orezala va seguir llegint en el punt on jo m’havia callat, però no portava ni un minut llegint quan ella també va callar. Tots nosaltres ens la vam quedar mirant, però ella només tenia ulls per alguna cosa que estava a les meves espatlles. L’Omar i tots els que estàvem en front de l’Orezala ens vam tombar, a poc a poc, tement el pitjor. Quan vaig acabar de tombar el cap, no podia creure que allò fos veritat. No vaig poder ni tapar-me amb el burca que algú m’estava estirant pels cabells i arrossegant-me pel terra. Un altre em va pegar una puntada al ventre i vaig quedar doblegada, sense respiració, allà estirada. El Sahib i els seus amics ens van tallar la diversió. Fanfarronejaven amb els seus fusells i les seves dagues que ens passejaven molt a prop del coll. Un altre cop de peu, no sé d’on, va aterrar als meus ronyons. El dolor era tan intens que no podia ni mirar, només m’encongia i premia els ulls i les dents ben fort per no cridar. Un crit de fúria va esgarrar les rialles dels soldats. Era l’Omar. Mentre intentava treure forces d’algun lloc del meu cos, el vaig veure amb els ulls crispats, la boca oberta alhora que proferia un crit de dolor i ràbia i es llançava sobre un d’ells. Els meus braços van estirar-se per aturar-lo, la seva bota va passar per davant dels meus ulls i la meva mà la va fregar, però tan sols em va deixar la pols de la seva sola. Un tret va ressonar dins d’aquelles parets com si fos un tro. En tapar-me les orelles, vaig cridar, cridava tan i tan fort que no em va semblar la meva pròpia veu. En incorporar-me, l’Omar estava boca terròs i del pit li sortia un fil de sang que s’anava estenent silenciosament per la sorra. Arrossegant-me , vaig aconseguir arribar fins al seu costat sense sentir el meu propi dolor. El vaig tombar i els seus ulls mig closos es van obrir una mica, desfigurats pel dolor. Em va somriure, tan sols un instant, perquè algú me’l va arrencar d’entre els braços, i a mi em van estirar i aixecar del terra. Com em vaig resistir pegant puntades de peu i esgarrapant aquí i allà, un d’ells em va pegar un cop al cap; al principi, un dolor molt fort, després res, el món es va esborrar dels meus ulls i vaig perdre el coneixement.
Em vaig despertar en un lloc molt fosc, estirada al terra que estava humit i brut. Tota la cambra feia una olor estranya, de florit, de ranci, de podrit. Sentia veus apagades que venien de no molt lluny, però no distingia què deien. Em vaig incorporar, però el meu cap no em responia, em feia tant mal. Poc a poc, els records van endreçar-se en el meu cervell, i llavors, el que realment em feia mal era el cor. I l’Omar? On era? És mort? Preferiria haver mort jo. Probablement he anat a parar a l’infern i aviat sortiran els djin per fer-me companyia eternament. Una remor darrere meu em va sobresaltar. Era una rata que em mirava amb curiositat, i abans que pogués fer res, va fugir per un forat que hi havia a la paret. Un nou soroll em va arribar de la paret, i vaig pensar que era la meva companya, la rata, que tornava a fer-me companyia, però era algú que estava a l’altra banda, minuts més tard, es va posar a cridar, semblava una dona. Algú que estava amb ella, un home amb la veu molt greu, la increpava, i la dona plorava. Jo no entenia cap paraula, però vaig pressentir que alguna cosa terrorífica estava a punt de passar. Unes passes es van apropar cap a on jo era. Un llum molt potent em va ferir els ulls. Jo no podia veure la persona o persones que eren darrere aquell llum. Vaig escoltar que parlaven de mi, però algú va dir: “No la traieu encara, que aprengui a patir. És l’únic dret que té.” Aquella maleïda veu era la del Sahib.
No sé quantes hores vaig restar en aquella cela, sense menjar, sense beure i sola, si exceptuem la rata que sortia i entrava descaradament del seu forat i m’observava com si jo fos una curiositat. En un dels moments que vaig aconseguir endormiscar-me per l’ensopiment del fred i de la gana, un home vestit de soldat va obrir lentament la porta de fusta que semblava no voler obrir-se.
“Desperta. Ets de les poques afortunades que gaudiran de llibertat. Ja pots donar gràcies al Sahib. Si no fos per ell, t’haguessis podrit entre aquestes quatre parets. Afanya’t, no tinc tot el dia.” Em va cridar.
Em vaig aixecar tan ràpid com vaig poder. Em feia mal tot el cos dels cops i de restar tantes hores en aquell terra tan fred en posició fetal, per protegir-me del món sencer.
“Sé filla meva que pot resultar molt dolorós per a tu, però no creguis que ha estat una decisió senzilla. La teva mare i jo vam estar parlant durant moltes hores i, finalment, vam comprendre que era la millor solució.”
El meu pare, assegut a la catifa i amb les llàgrimes contingudes, m’ho explica tot sense mirar-me directament als ulls.
“Nazira, no ens ho posis més difícil, t’ho prego. No et volem perdre, i si no et cases amb el Sahib, t’executaran. No has fet res dolent, però són temps estranys i hem d’obeir si volem subsistir.”
Les llàgrimes, obstinades, no volen desaparèixer dels meus ulls. Desesperadament, cerco la mirada de la meva mare, però ella roman amb el cap baix i la mirada perduda en algun punt de la catifa on som asseguts. El meu pare m’allarga la mà perquè li besi, donant per finalitzada la conversa.
Ahir va venir el Sahib a parlar amb els meus pares i els hi va fer el jasgari, la petició de mà. Com és orfe, va portar dos amics seus soldats per fer el formalisme i em comptes de demanar-los un jaiz, la dot acostumada que tot promès reclama per casar-se, ell va voler mostrar-se generós i els hi va oferir la meva vida. Dins d’un mes ens casarem. Però això ja no m’importa.
Divendres, festa dels musulmans. En acabar la pregària ens fan anar a tots a l’antic camp de futbol del poble. Feia tant de temps que no hi anava. Les porteries ja no tenen xarxa i els pals de fusta amb prou feines s’aguanten drets. Abans ens reuníem tots els amics, els dies de festa, i els nois jugaven al futbol. L’Omar era el millor futbolista, i tothom es barallava perquè jugués en el seu equip. Al final de cada partit, sense rancúnies per qui havia guanyat o perdut, sempre ho celebràvem tots plegats. L’equip que perdia portava una cabra i ens la menjàvem al ras. Quan acabàvem el dinar, tots ballàvem al ritme de les darias.
Avui, també sonen les darias, però no marquen un ritme festiu, és més aviat, un ritme macabre, un ritme que agonitza dins les meves oïdes. No sé què fem aquí. Més enllà veig l’Orezala i el seu germà que em fan un gest discret amb la mà. Un sospir em recorre el cos. No sabia si estaven bé. La mare, al meu costat, li prem el braç al meu pare, ell no diu res. A l’altre costat, s’asseu la Shahida. Sembla estar molt excitada.
“No en tens ni idea què hem vingut a veure, oi? Doncs, ara sabràs com s’imparteix la justícia, encara que hauries de ser tu qui fos allà al mig.” Em va dir la Shahida.
De sobte, ho he comprés tot. No pot ser veritat. Això és un mal son sense peus ni cap. Uns soldats arrosseguen una figura humana per la sorra del camp. De la seva roba no en queda res, quatre parracs el vesteixen. Té tota la carn ensangonada i el cap li penja cap a un cantó. L’asseuen en una cadira, però no s’aguanta dret, l’han de lligar. Quan li tiren el cap enrere, se li veu la cara. És l’Omar. M’aixeco d’un bot, però la meva mare em subjecta ben fort, i em diu que em calli. Ja no li deixo anar la mà a la meva mare, i tanco els ulls. Mentrestant, un jove soldat talibà amb la cara coberta pel turbant, carrega el seu kalàixnikov i apunta cap al meu germà. Obro els ulls uns segons i en tombar el cap, puc veure la Shahida com està gaudint de l’esdeveniment. Miro l’Omar. S’ha despertat de la seva inconsciència i amb la mirada cerca alguna cosa que no troba. En qüestió de segons ens localitza entre la gent i em mira dolçament, amb un somriure que mai més s’esborrarà de la meva ment. El somriure es desfigura en una ganyota en sonar el primer tret. Se’n van sentir dos més, però jo ja tenia els ulls ben tancats, tan sols podia veure el somriure del meu germà. La gent va cridar: “Al·là és bo.”
L’Orezala i totes les meves amigues han vingut a casa meva. Entre totes m’ajuden a vestir-me. El Sahib va anar expressament a Kabul per portar-me un magnífic vestit de núvia. És tan suau. Realment, és preciós, però no li tinc cap afecte. Desitjaria no haver-me’l de posar mai a la meva vida. Estic tan trista i el meu cor hauria d’estar ple de joia en un dia com el d’avui. Ningú sembla estar massa content. La meva mare intenta dissimular el seu plor cada cop que em veu, justifica les llàgrimes donant la culpa a les cebes que fregeix pel gran banquet. La mirada opaca del meu pare ho diu tot, sense parlar. L’Orezala em dedica càlids somriures que es trenquen desfets per la tristor. L’única persona que està contenta és la Shahida.
“Tant de bo jo estigués al teu lloc. No sé a què ve aquesta cara de pomes agres. Et cases amb un home que t’estima, fins i tot, t’ha salvat la teva fastigosa vida. No sé què més vols.”
Després de la cerimònia que ha marcat la meva vida per sempre, el Sahib sap que ja sóc seva i em mira amb ulls de luxúria. Em repugna pensar que dins de poques hores li hauré de lliurar el meu cos. Mentre mengem, els homes en una banda i les dones a l’altra, he vist que el Sahib i els seus amics començaven a dir bestieses i arrossegaven les paraules, com si se’ls hi enganxés la llengua. Al meu pare, el volien fer beure d’una llauna, i ell es negava, fins que l’han fet beure quasi bé a la força. Ell s’ha aixecat furiós i sense dir res li ha dedicat una mirada d’odi al Sahib. Tots s’han posat a riure, però jo no comprenia res. Estaven bevent cervesa. I a més, un d’ells, d’aspecte tenebrós i de mirada estúpida, ha posat en marxa un aparell petit i de color negre. Ha començat a sonar, primer estossegant, després grinyolant, finalment, una melodia dolça s’ha deixat sentir. El Sahib s’ha aixecat i m’ha arrossegat fins al mig de l’habitació. Volia ballar. Però no en sap. Jo m’he quedat al mig aturada, mirant-lo amb menyspreu, mentre ell es movia com podia, donant passes aquí i allà, fent palmes, i perdent l’equilibri fins a caure al terra, la qual cosa provocava riallades dels seus amics que seguien aplaudint la intervenció del meu marit. La Shahida s’ha aixecat i m’ha apartat del davant del Sahib. Li ha agafat les mans a ell i s’ha posat a ballar a la descarada, movent els malucs i el cap amb seducció. M’he caigut al terra de l’empenta que m’ha donat la meva germana, però no podia aixecar-me per aturar-la. La meva mare, desesperada, no ha pogut resistir la imatge de tots aquells homes animant-la a que seguís ballant i fent bromes del seu cos. Davant de tothom, li ha clavat una bufetada a la galta.
“Això és el que hagués hagut de fer fa molts anys amb tu. Aquesta és de part de tots nosaltres.” Ha somicat la meva mare.
La Shahida s’ha endut la mà a la galta, entre sorpresa i satisfeta, per haver estat el centre d’atenció per uns instants. Li ha dedicat una mirada de triomf a la meva mare i ha marxat de l’habitació, no sé cap a on. Mentre intentava consolar la meva mare, el Sahib i els seus amics han seguit ballant, cantant, bevent, fins que tots han acabat estesos per la catifa. Els meus amics i la meva família han marxat poc a poc, sense dir massa cosa, discretament.
M’he llevat aquest matí, sense haver dormit massa bé. M’he despertat nombroses vegades perquè somniava que el Sahib venia a demanar-me allò que ja és seu, i jo no volia donar-li. Veia la seva cara i la dels seus amics rient-se sense parar i es reien de mi i de la meva família. Però el Sahib estava massa borratxo per venir a la meva cambra. He sortit lentament cap a la sala de la casa, tement veure els cossos de tots aquells soldats roncant feliços sobre la catifa. No hi ha ningú. La casa sembla estar buida. Encara queden restes de menjar, plats bruts, gots per tot arreu i aquell aparell negre xiulant. M’apropo per recollir-lo. Algú està parlant, encara que se sent molt fluix, com si la veu vingués d’un indret molt llunyà, deu de ser cosa de les piles. El sacsejo una mica. Un fil de veu diu paraules: “fugida... soldats de l’Aliança... esperança...” Quin color deu tenir l’esperança? De sobte, sento algú que s’apropa a casa. Aquell petit aparell se m’escorre d’entre els dits i cau al terra partint-se en molts trossos. Faig el gest per recollir-lo, però la porta s’obre de bat a bat.
“Nazira! Això s’ha acabat! Som lliures! Han fugit!” Algú em crida, però la llum del sol tan sols em deixa veure la seva silueta. És el meu pare. Al primer moment, he cregut que s’havia begut l’enteniment, però quan he sortit al carrer, he vist que tothom s’havia tornat boig. Tota la gent cridava amb eufòria, uns s’abraçaven als altres, hi havia gent saltant pel mig del carrer, i alguna dona corria sense el burca. M’ha fet tanta por tot allò, que m’he tornat a tancar a casa, aguantant la porta per no deixar entrar tota aquella bogeria a casa meva.
A mitja tarda, algú ha picat sobre la fusta de la porta, mentre els meus pares i jo estàvem dinant. El meu pare ha obert. Era el germà de l’Orezala, li ha dit alguna cosa al meu pare a cau d’orella i tots dos s’han anat, sense dir-nos res. L’angoixa de l’espera ha estat infinita, fins que han tornat amb un paquet massa voluminós per poder-lo amagar. Embolicada amb un llençol, portaven la Shahida, amb la cara blavosa i un filet de sang que li penjava dels llavis. Estava despullada i havia estat brutalment colpejada i violada. No hem pogut reprimir el plor. La meva mare i jo, abraçades, ploràvem, sense saber perquè ho fèiem, si per nosaltres mateixes o per la meva germana.
Davant de casa, hi ha dues lloses, una per l’Omar i una altra per la Shahida. Els meus dos germans descansen un al costat de l’altra, sota terra, però no crec que s’hagin trobat allà dalt, crec que deuen ser ben lluny l’un de l’altre.
Els talibans van fugir del nostre poble i de les nostres vides, i a canvi, ens van deixar el regust amarg de tant dolor innecessari i una ferida tan fonda que mai podrem guarir. Han passat molts dies, però encara sentim trets més enllà de les muntanyes i flamarades fugisseres recorren l’horitzó, de tant en tant. Ara intentem sobreviure, encara que resulta una tasca molt dolorosa. No ens arriben aliments, el poc bestiar que teníem l’hem hagut de sacrificar. De tant en tant, un avió sobrevola per sobre dels nostres caps. Si veiem que porta una bandera blava pintada sobre la xapa, correm rere ell; sempre cauen paquets del cel amb menjar. No sé si els meus pares sobreviuran un hivern més, o un estiu més, no sé què és pitjor, el fred o la calor, però si vius un dia més, és motiu d’alegria. Jo ensenyo a llegir i escriure als nens del poble, perquè tinguin alguna esperança quan siguin grans, però els seus pares no em poden pagar diners, per això, de tant en tant, em porten pa, un parell de patates o una mica d’arròs, en agraïment pel que faig pels seus fills. Vaig arribar a pensar en fugir i anar-me’n ben lluny, a un país on no es passés gana ni sofriments, però no podia abandonar els meus pares, i si tots fugim, qui quedarà per reconstruir aquest país que tant estimo?
L’Orezala ha vingut aquesta tarda a casa meva. “Vine” m’ha dit i m’estirava del braç rient. Hem caminat tranquil·les, agafades del braç, sense temor. Quan hem arribat a l’antiga escola en runes, he sentit que deia: “podríem reconstruir-la per donar classes aquí, com abans.” I s’ha posat a escarbotar el terra amb una pedra, fins que ha fet un forat. Amb molt de compte, ha desenterrat alguna cosa embolcallada amb una tela de seda. “Té, Nazira. Tot aquest temps t’ha estat esperant. Si, no em miris així. Jo el vaig enterrar perquè ningú pogués trobar-lo, i ara, ja el pots gaudir, és teu.” Era meravellós tornar a tenir aquest llibre tan estimat entre les mans. No tot s’ha perdut. Encara queden coses per les que lluitar.
Una música llunyana ens arriba suaument. L’Orezala i jo ens mirem. Ens dediquem un somriure. Ens descalcem i comencem a ballar. Tanco els ulls i faig palmes ben fortes per marcar el ritme. Ens deixem portar per la música i un atan ens va fer moure els peus, els malucs i la cintura. El sol descarnava l’horitzó i una lleugera brisa ens besava les galtes. El vent del desert, càlid i polsegós, rega la nostra estimada terra. El garmí ja és aquí. Un nou estiu ens visita. Un estiu ple d’esperances per fer moltes coses, algunes oblidades i que haurem de desenterrar de la memòria que creiem buida, altres tan desitjades durant tant de temps que les portem a flor de pell, coses que ens van robar i ens van arrencar de les nostres vides sense demanar-nos permís. Ja sé quin color té l’esperança, té el color del vent, el color de l’infinit, el color de la vida, el color de la llibertat, té tots els colors del món i alhora no en té cap, té el color de les paraules que s’esmicolen com la sorra i es perden més enllà per anar enlloc, perdudes i inútils si ningú les sent. Espero que les meves paraules no s’esborrin, espero que no siguin paraules de sorra. Tashakor.
Notes explicatives
Atan: Ball típic de l’Afganistan.
Azadi: Llibertat.
Afgani: Moneda afganesa.
Banjan Burani: Plat de cuina afganesa fet a base d’albergínies, cebes, tomàquets i espècies, a pesar d’aquestes, no és gens picant.
Burca: Peça de roba que las dones afganeses estan obligades a vestir, ajustada al cap perquè no caigui, amb una reixa a l’alçada dels ulls, molt ampla i llarga fins als peus. Acostumen a ser de color clar.
Darias: timbals típics de l’Afganistan.
Djin: Esperit maligne, geni malvat, segons els creients de l’Alcorà.
Garmí: Calor.
Muhrram: Protector masculí que ha d’acompanyar les dones pel carrer i que acostuma a ser de la seva pròpia família.
Purdah: Separació de sexes que s’ha de mantenir en llocs públics.
Shador: Mocador per tapar el cabell que porten moltes dones musulmanes. A l’Afganistan l’han de portar les nenes que encara no són dones.
Talibà: força de xoc creada i entrenada a les madrasses (escoles alcoràniques) del Pakistan i l’Aràbia Saudita. El seu objectiu és “alliberar el país de la corrupció i convertir l’Afganistan en el país islàmic més pur”.
Tashakor: Gràcies.
Pruna
